.jpg)
Un dels deures més importants per al treballador i que recentment ha recobrat importància per la introducció de noves tecnologies, és la prohibició de concurrència amb l'activitat de la empresa. Al costat d'aquest deure genèric, la llei contempla un altre supòsit: el pacte de permanència que, tot i no tenir relació directa amb la prohibició de concurrència, s'hi connecta perquè persegueix, en última instància, retenir els treballadors qualificats a la empresa que els ha format.
Durant la vigència del contracte:
Com a principi general, es permet el pluriocupació per a diversos empresaris, tot i que, malgrat aquesta situació, la llei prohibeix que es faci competència deslleial.
La jurisprudència entén que es produeix competència deslleial en els supòsits en què l'activitat del treballador està encaminada a realitzar intencionadament tasques laborals de la mateixa naturalesa o branca de producció, per a un altre empresari o per compte propi, sense el consentiment del seu empresari i sempre que li causi un perjudici real o potencial a l'empresari.
Extingida la relació laboral:
L'obligació de no concurrència després de la relació laboral sorgeix mitjançant pacte i no tant del contracte. Pot acordar-se com a pacte individual entre les parts, ja sigui en la celebració del contracte de treball, durant la seva vigència, o en el moment de la seva extinció, i fins i tot, encara que amb límits majors, amb posterioritat a aquella extinció, sempre que aquest pacte tingui com a causa la relació laboral.
L'empresari ha de tenir i acreditar un efectiu interès industrial o comercial que justifiqui la celebració del pacte, sota sanció d'una possible nul·litat del pacte de no concurrència. Més encara, l'exigència d'abstenció de competència al treballador ha d'estar justificada tècnicament o comercialment, per a la qual cosa cal que el dit treballador estigui en possessió de coneixements sobre les tècniques organitzatives o de producció de la empresa, de les relacions personals amb la clientela o els proveïdors, etc., que puguin constituir una competència deslleial i efectivament perjudicial per a aquella.
L'empresari ha de satisfer al treballador una compensació econòmica que ha de ser determinada i sobre la seva quantificació l'estatut estableix que ha de ser adequada, essent les parts les que l'han de fixar. El pacte de no concurrència no pot tenir una durada superior a dos anys per als tècnics i de sis mesos per a la resta de treballadors, i entra en vigor immediatament després d'extingida la relació laboral.
EN CAS D'INCOMPLIMENT PER PART DEL treballador:
El treballador es compromet, mitjançant el pacte, a una obligació de no fer, a abstenir-se de dur a terme activitats competitives amb el seu antic empresari. L'incompliment del treballador farà referència, doncs, a la realització de les activitats prohibides pel pacte de no competència postcontractual.
Quan és el mateix treballador qui competeix amb el seu antic empresari, el jutge pot ordenar el tancament de l'establiment corresponent. Tanmateix, resulta de notable dificultat aconseguir que el treballador s'inhibeixi immediatament de l'activitat iniciada i prohibida pel pacte, i cal reconduir la situació al rescabalament de danys i perjudicis.
L'incompliment de les obligacions pactades per part del treballador comporta el deure d'indemnitzar danys i perjudicis, sempre que quedin provats la realitat i l'import dels danys, així com la relació causal entre aquests i la conducta del treballador. El problema rau en com fixar o determinar aquesta indemnització:
1.- Pot venir determinada expressament en el pacte: normalment, mitjançant la devolució a la empresa de l'import pagat en concepte de compensació econòmica; en altres ocasions, l'import serà indeterminat i podrà fixar-se en virtut de l'arbitri judicial, ponderant els elements de judici a l'abast del jutge.
No cal que coincideixi l'import de la compensació econòmica pactada per la no concurrència i la indemnització pactada per al cas d'incompliment, de manera que és possible que sigui superior i comprengui un excés en concepte de danys i perjudicis.
2.- Pot fixar-se amb posterioritat al pacte de no competència: l'article 1255 del Codi Civil permet fixar d'aquesta manera l'import de la indemnització en virtut del principi general de llibertat de contractació, abans o després que s'hagi produït l'incompliment del treballador. Si el treballador incompleix parcialment l'obligació, l'import de la indemnització també s'ha de reduir proporcionalment.
Incorporació de clàusules penals:
Fins i tot és possible incorporar clàusules penals que exercirien una funció coercitiva o de garantia, estimulant el treballador a complir l'obligació assumida de no dur a terme activitats competitives. Aquesta clàusula penal avaluaria anticipadament els perjudicis que es poguessin ocasionar i eximiria de la necessitat de demostrar l'existència i l'import dels perjudicis en cas que es produïssin.
EN CAS D'INCOMPLIMENT PER PART DE L'EMPRESARI:
El pacte de no competència postcontractual només és vàlid quan es compleixen fidelment els requisits que la llei determina: la durada màxima del pacte de no competència, l'existència d'un efectiu interès industrial i comercial i la compensació econòmica adequada al treballador per la privació d'oportunitats que tal obligació comporta.
La jurisprudència del Tribunal Suprem va matisar en el seu moment el dret de l'empresari a incomplir el pacte lliurement, tot argumentant que es tractava d'una obligació bilateral i recíproca, la qual cosa significa que el seu compliment no pot quedar a l'arbitri d'una de les parts (article 1256 del Codi Civil). És necessari, doncs, que l'empresari concedeixin un termini de preavís per amortir els perjudicis que poguessin irrogar-se al treballador. En cas contrari, l'empresari hauria d'indemnitzar.
En cap cas l'empresari no pot anul·lar unilateralment aquest pacte de no concurrència. Només en cas d'acord entre el treballador i l'empresari, o d'incompliment d'algun dels terminis pactats, es posarien fi als efectes del pacte de no competència, i el treballador recuperaria la plena llibertat de treball. Si no hi hagués acord, podrà acudir al jutjat social perquè condemni l'empresari al pagament de les quantitats pactades.
EL PACTE DE NO CONCURRÈNCIA I DE PERMANÈNCIA A L'empresa EN ALTS DIRECTIUS:
La prohibició de treballar per a altres empreses i la possibilitat d'establir un pacte de plena dedicació, previstos a l'Estatut dels Treballadors per als treballadors sotmesos a una normativa comuna, s'engloben per al personal d'alta direcció en el pacte de no concurrència contingut al Reial Decret 1382/85, que regula la relació especial d'Alta Direcció.
Requereix sempre dos requisits:
1.- Que l'empresari tingui un efectiu interès comercial o industrial en això.
2.- Que es satisfaci al treballador una compensació adequada com a contraprestació.
Per compensació adequada hem d'entendre aquella que empresari i treballador pactin com a justa compensació pel fet de restringir la llibertat del treballador de prestar els seus serveis a qualsevol empresa, sigui o no de la mateixa activitat econòmica que l'anterior empresari. No obstant això, el jutge pot valorar si és realment adequada o no per restringir tal llibertat.
El pacte de permanència suposa que l'empresari té dret a una indemnització per danys i perjudicis si el directiu ha rebut una especialització professional a càrrec de la empresa, i l'abandona abans del termini fixat.
Això significa que, llevat d'autorització de l'empresari, o pacte escrit en contrari, el treballador no pot celebrar contractes abans del termini fixat.
Quan la prohibició de competència es perllonga un cop extingida la relació especial, estem davant el pacte de no concurrència, que no pot ser superior a un període de dos anys.
Com pactar la competència postcontractual:
És molt important com es redacta la clàusula de no competència postcontractual. Us recomanem que contacteu amb el nostre advocat per evitar que la clàusula sigui nul·la.
Us facilitem jurisprudència al respecte, atès que es tracta d'un tema molt casuístic:
Nul·litat de la clàusula
En la STS de 15 de gener de 2009 (rec. 3647/2007) i moltes altres es rebutja la validesa de la renúncia empresarial al pacte de no competència postcontractual, invocant el que es va raonар en la STS de 24 de setembre de 1990 (rec. 284/1990). Allí s'explica que la clàusula sobre compensació per no competència "té naturalesa indemnitzatòria; el seu incompliment per alguna de les parts dóna lloc a la indemnització de danys i perjudicis".
En la STS de 14 de maig de 2009 (rec. 1097/2008) el TS ha precisat que el pacte no perd eficàcia encara que la relació laboral s'extingeixi per desistiment del treballador o de la empresa durant el període de prova. En al·ludir a la compensació percebuda es parla de "quantitat", però també s'explica que "el pacte de no competència postcontractual genera expectatives tant per al treballador (indemnització per compensar-lo del perjudici que pugui suposar haver-se de dedicar, després d'extingit el contracte i durant el temps pactat, a una altra activitat diferent, per a la qual potser no estigui preparat)".
La STS de 25 d'octubre de 2010 (rec. 3325/2009) sosté que el termini de prescripció per retornar la compensació econòmica abonada al treballador, en cas d'incompliment d'aquest, comença a comptar en el moment en què l'empresari va poder exercitar l'acció, per tenir coneixement d'aquest incompliment. S'havia abonat un "plus de no competència" durant la vigència del contracte per compensar l'activitat competitiva durant els dotze mesos posteriors a la finalització del contracte. Malgrat això, en tot moment es parla de "compensació econòmica" o de "quantitats percebudes", sense cap al·lusió a un eventual caràcter salarial.
A la STS de 8 de novembre de 2011 (rec. 409/2011), que recull la doctrina d'altres resolucions anteriors, s'explica que aquest pacte no pot ser rescindit per decisió unilateral de l'empresari. Per fonamentar aquesta conclusió, es raona que "el pacte de no-competència genera en el treballador no només l'expectativa d'una indemnització, sinó la necessitat de preparar-se per a una activitat nova, futura o hipotètica, amb noves expectatives".
La STS de 20 de juny de 2012 (rec. 634/2011) sosté que la declaració de nul·litat del pacte de no-competència postcontractual implica l'obligació del treballador de restituir a l'empresari la compensació que en va percebre. Considera molt insuficient la quantitat satisfeta per evitar que el treballador competeixi amb la seva antiga empresa, accepta la nul·litat del pacte en qüestió i rebutja que, en tal cas, pugui operar la presumpció del caràcter salarial de les compensacions.
Nul·litat parcial de la clàusula del pacte de no-competència que obliga a retornar totes les quantitats percebudes
En aquesta sentència 184/2012 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de 13/01/2012, es determina que les quantitats que ha percebut el treballador durant la relació laboral en concepte de pacte de no-competència postcontractual no s'han de retornar totes, sinó que el pacte pot quedar limitat a les percebudes durant els últims dos anys. És a dir, declara que la clàusula és parcialment nul·la i accepta que es puguin reclamar els dos últims anys.
