A més de la qüestió de la guarda i la pensió d'aliments, l'habitatge familiar sol ser un dels altres punts que més controvèrsia genera i més problemàtica desencadena en la negociació d'un conveni regulador de separació o divorci.
La qüestió és de tal transcendència que moltes vegades és justament la discussió sobre l'habitatge el que impossibilita l'assoliment d'acords i fins i tot la materialització de la separació dels cònjuges o convivents.
Què s'entén per habitatge familiar?
Per començar, direm que s'entén per habitatge familiar la residència habitual i permanent dels cònjuges o aquell altre habitatge utilitzat com a seu principal de les seves activitats personals, familiars i econòmiques.
Quins criteris es tenen en compte per a l'atribució de l'habitatge familiar o del seu ús?
En principi, el Codi Civil de Catalunya prioritza per damunt de tot el pacte entre les parts, de manera que es determina que l'òrgan judicial atribueix l'habitatge familiar al cònjuge que les parts hagin acordat, sempre que això no sigui contrari a l'interès del menor.
En aquest sentit, destaquem que és doctrina judicial consolidada que els acords assolits en un procés de mediació tenen una influència real en l'atribució judicial de l'habitatge familiar.
Què diu la llei exactament?
Així, en primer lloc, els criteris que estableix el Codi Civil de Catalunya per a l'atribució de l'habitatge familiar són (article 233-20.2):
- l'acord al qual arribin les parts respecte a qui ostentarà el dret d'ús o l'atribució de l'habitatge, el qual serà homologat pel jutge, sempre que no sigui contrari a l'interès del menor;
- l'acord al qual arribin les parts respecte a la distribució temporal de l'ús, acord que serà aprovat pel jutge sempre que no perjudiqui el menor.
I si no hi ha acord, com decideix el jutge?
Si no hi ha acord entre les parts, decideix l'òrgan judicial d'acord amb els criteris següents:
- atribució preferent al progenitor a qui correspongui la guarda dels fills comuns mentre aquesta duri;
- atribució al cònjuge més necessitat de protecció en els casos següents:
- si la guarda és compartida o distribuïda entre els progenitors,
- si els cònjuges no tenen fills o aquests són majors d'edat, encara que no siguin econòmicament independents respecte als seus progenitors,
- si malgrat haver atribuït l'ús del domicili per raó de guarda és previsible que la necessitat es perllongui després de la majoria d'edat,
- excepcionalment, tot i que hi hagi fills menors d'edat, es pot atribuir l'ús del domicili al cònjuge que no tingui atribuïda la guarda si és el més necessitat de protecció i el cònjuge a qui correspon la guarda té mitjans suficients per satisfer les seves necessitats d'habitatge.
Quin és el criteri preferent?
Observem que el criteri preferent, en defecte d'acord, coincideix amb la regulació anterior de l'article 83.2 a) del Codi de Família, és a dir, atribuir l'habitatge familiar a qui tingui atribuïda la guarda. No obstant això, en la regulació actual, la preferència per qui ostenta la guarda no té caràcter absolut ni opera automàticament, sinó que la llei apel·la a l'interès del més necessitat de protecció, com a excepció o límit a aquest criteri. Així, a diferència de la regulació del Codi de Família en què el terme "preferentment" s'havia d'interpretar de manera molt rigorosa en el sentit que, per no atribuir l'habitatge al cònjuge guardador, havien d'existir raons poderoses que comportessin una excepció a la regla general, ara aquesta rigorositat s'ha alleugerit, de manera que fins i tot es pot arribar a atribuir l'habitatge al cònjuge no guardador si el guardador té mitjans suficients i l'altre resulta l'interès més necessitat de protecció.
Què s'entén per l'interès més necessitat de protecció a l'hora d'atribuir l'ús de l'habitatge familiar?
Per definir què és l'interès més necessitat de protecció, en ser un concepte jurídic indeterminat, hem d'acudir a la jurisprudència. El cert és que els tribunals han interpretat aquest concepte dotant-lo d'un contingut ampli i, per tant, no circumscrit únicament al pla econòmic.
Així, el criteri de la major necessitat que utilitza el legislador no s'ha d'establir en atenció a la menor capacitat econòmica d'un dels cònjuges respecte a l'altre, sinó a una necessitat real d'ocupar l'habitatge familiar, de manera que no n'hi ha prou amb al·legar que es troba en una mala situació econòmica, sinó que és imprescindible demostrar que necessita l'ús per satisfer la necessitat d'habitatge per no poder-se'n pagar un, ateses les seves circumstàncies.
Per tant, quan es parla d'interès més necessitat de protecció s'apel·la a totes les circumstàncies concretes del cas en particular, en el qual s'hauran de valorar, no sols la qüestió econòmica del cònjuge, sinó la seva edat, situació laboral, estat de salut i persones a càrrec.
Veiem que l'atribució judicial de l'habitatge (en realitat, l'ús d'aquest) és sempre temporal, hi hagi fills o no, , de manera que, si l'atribució es va fer amb motiu de la guarda, en finalitzar aquesta s'extingirà el dret d'ús. El mateix succeirà si l'atribució es va fer atenent la major necessitat, i l'ús finalitzarà quan la necessitat cessi.
¿Quina diferència hi ha entre el dret d'ús i el dret d'ús i gaudi?
Cal constatar que en el dret civil català l'atribució del dret d'ús és sempre al progenitor i no al progenitor i als fills també, encara que la qüestió de la guarda sigui determinant. D'altra banda, convé matisar que el que s'atribueix judicialment és l'ús, no l'ús i gaudi, és a dir, sovint es confon el dret d'ús, circumscrit a la possibilitat d'habitar en l'habitatge, amb el dret d'ús i gaudi (usdefruit), segons el qual el beneficiari d'aquest podria llogar l'habitatge i obtenir-ne un rendiment econòmic per a si mateix. Per tant, quan és el jutge qui fa l'atribució de l'habitatge, ho fa referida al dret d'ús, no al dret d'ús i gaudi; ara bé, això no impedeix que les parts siguin lliures de pactar allò que més els interessi i, així, poden acordar una atribució del dret d'ús i gaudi que serà aprovada judicialment llevat que sigui contrària a l'interès del menor.
L'autoritat judicial pot substituir l'atribució de l'ús de l'habitatge familiar per altres residències si són idònies per satisfer la necessitat d'habitatge del cònjuge i dels seus fills.
El dret d'ús és inscriptible en el Registre de la Propietat, gràcies a la qual cosa podrà ser oposable a tercers en els casos en què es pretengui l'exercici de l'acció de divisió de la cosa comuna, tal com es veurà.
Què és el pis niu? És recomanable?
En els casos de guarda compartida pot establir-se l'ús alternatiu de l'habitatge familiar (pis niu); tanmateix, aquest ús alternatiu del pis entre els dos progenitors pot resultar adequat només en casos excepcionals i en funció del veritable interès dels menors, ja que és criteri judicial que, en general, l'alternança dels progenitors en l'ús del domicili on viuen els fills és inviable i generadora d'importants problemes.
L'atribució del dret d'ús del domicili constitueix també un mitjà per satisfer els aliments dels fills comuns que conviuen amb el beneficiari de l'ús, i alhora una forma de pagament de la prestació compensatòria.
Quines obligacions comporta l'atribució del dret d'ús?
Qui té atribuït el dret d'ús ha d'assumir una sèrie d'obligacions de caràcter econòmic, les quals vénen detallades al Codi Civil de Catalunya de manera innovadora. Així, per primera vegada, el legislador obliga l'usuari al pagament dels tributs, taxes i impostos de meritació anual, és a dir, l'IBI (impost sobre béns immobles), i s'estableix alhora que qui té l'ús ha de pagar, a més dels subministraments, les derrames ordinàries de la Comunitat de Propietaris i les despeses ordinàries de conservació, manteniment i reparació.
Cal que les parts ho sol·licitin perquè el jutge es pronunciï sobre l'atribució de l'habitatge habitual o el seu ús?
Cal tenir present que l'atribució del dret d'ús de l'habitatge familiar la fa l'òrgan judicial sempre que les parts ho sol·licitin, és a dir, que si cap de les parts no insta l'òrgan judicial a adoptar cap mesura en relació amb l'habitatge familiar, no hi haurà cap pronunciament al respecte.
Quan s'extingeix el dret d'ús?
Atès que l'autonomia de la voluntat de les parts és el principi rector en matèria d'habitatge familiar, amb el límit que ja hem vist (l'interès del menor), el dret d'ús s'extingirà quan es donin els supòsits que les parts hagin pactat. En els casos en què va tenir lloc una atribució judicial, tal com s'ha apuntat anteriorment, l'extinció del dret d'ús operarà quan finalitzi la guarda, si es va atorgar en relació amb la guarda, i quan cessi la necessitat si es va atribuir en relació amb aquesta, la qual cosa tindrà lloc en els casos següents, en els quals, com veurem, existeix un paral·lelisme clar amb les causes d'extinció de la pensió compensatòria:
- Millora de la situació econòmica del cònjuge beneficiari de l'ús o empitjorament de la situació econòmica de l'altre cònjuge, si així ho justifica.
- Per matrimoni o convivència marital del cònjuge beneficiari de l'ús amb una altra persona.
- Per mort del cònjuge beneficiari de l'ús.
Un cop extingit el dret d'ús, el cònjuge que n'és titular pot recuperar la possessió del domicili familiar en execució de la sentència.
És possible obtenir una pròrroga de l'ús de l'habitatge familiar?
La llei preveu la possibilitat d'ampliar aquesta temporalitat mitjançant la pròrroga. És l'usuari qui té la càrrega de sol·licitar-la, i ho ha de fer 6 mesos abans del venciment del termini. L'òrgan judicial aprovarà la pròrroga si es mantenen les circumstàncies que van justificar l'atribució.
Una altra modalitat de temporalitat és l'atribució de l'habitatge familiar comú fins que es produeixi la divisió o dissolució del condomini sobre el mateix. És una bona pràctica combinar la divisió de la copropietat amb un termini màxim, perquè si no es preveu aquest termini, qui té l'ús podria dilatar indegudament la divisió per conservar-lo.
Tot i que afirmem que quan l'atribució del dret d'ús és judicial sempre és temporal, això no impedeix que les parts puguin pactar el que més els convingui i, per tant, acordar una atribució vitalícia o indefinida, sempre que no contravingui l'interès dels menors.
CAUSES D'EXTINCIÓ DEL DRET A L'HABITATGE
Una altra de les novetats del Llibre Segon del Codi Civil de Catalunya (CCC) és que, per primera vegada, el legislador planteja la possibilitat que l'ús del domicili familiar sigui DISTRIBUÏT entre els cònjuges. (Art. 233-20) La llei tracta aquesta alternativa en cas d'acord, cosa que planteja el dubte de si el jutge podrà determinar-ho en casos de divorci contenciós.
Fins ara, aquesta possibilitat l'havíem proposat en convenis reguladors, sobretot en casos de matrimonis joves; en particular, és una possibilitat que he pogut plantejar amb èxit en divorcis sense fills i com a mesura temporal fins que el pis aconsegueixi vendre's. Però, com dic, la novetat rau en el fet que, en regular-ho la llei, sembla que s'obre la possibilitat que el jutge pugui acordar-ho fins i tot a falta d'acord. Comparteixo l'opinió amb la Magistrada Mercedes Caso, qui en la seva interessant i pràctica ponència que va tenir lloc a les Jornades de Dret de Família organitzades sota els auspicis d'Iuris Formació a l'Abat Oliva, els dies 13 i 20 de desembre, es va pronunciar a favor d'aquesta possibilitat, fins i tot en cas de conflicte.
De fet, és una solució en aquells casos en què no pugui determinar-se quin és l'interès familiar més necessitat de protecció.
En relació amb l'ús de l'habitatge familiar hi ha més novetats interessants en la nova normativa, com és el fet que es regula la possibilitat de pagar la prestació compensatòria ATRIBUINT l'ús del domicili familiar (Art. 233-20 i Disposició Transitòria Tercera). Si bé aquesta possibilitat no està contemplada en la regulació de la prestació compensatòria, sí que ho està en la de l'ús del domicili familiar. És una possibilitat interessant, el règim fiscal de la qual tractaré en una altra entrada, un cop l'hagi estudiat.
Hi ha més novetats, però vull destacar una que a mi m'ha cridat poderosament l'atenció, que és la relativa a les causes d'extinció. És la primera vegada que s'estableix que la convivència marital amb una altra persona o el matrimoni és causa d'extinció de l'ús de l'habitatge (Art. 233-24.2, b), la qual cosa va lligada a una dada que constantment subjau en la nova regulació: la insistència en la temporalitat de la seva atribució. Per exemple, quan s'atribueix en consideració a la guarda dels menors, la finalització d'aquesta pot donar lloc a l'extinció del dret d'ús, la qual cosa significa que quan el menor dels fills compleixi 18 anys, podrà extingir-se l'atribució del dret d'ús, qüestió en la qual fins ara la llei no entrava tan directament. Si bé pot operar l'extinció, també és cert que la llei parla de la possibilitat de demanar pròrroga, s'entén que, en principi, una. Però com venia dient, per primera vegada en la història, es diu clarament que el matrimoni o la convivència marital del cònjuge beneficiari de l'ús amb una altra persona és causa d'extinció del dret d'ús. Tanmateix, aquesta causa d'extinció operarà quan, i així ho han expressat veus autoritzades, l'atribució no fou atorgada en atenció a la guarda, perquè si fou així, i aquesta dura, dita causa no pot provocar l'extinció. En aquest sentit es va pronunciar la ponent a la qual m'he referit més amunt. I hi ha qui ha afegit, i ho incloc aquí perquè jo ho comparteixo, que dita causa pot ser invocada només en casos de cotitularitat de tots dos excònjuges del domicili familiar.
També és rellevant per la seva novetat, i el joc que dóna, la possibilitat de substituir el dret d'ús per diners, i el més atractiu de la regulació és que se'ns permetrà aplicar aquesta mesura a drets d'ús ja atribuïts en virtut de sentències judicials dictades d'acord amb la regulació anterior, plantejant una modificació de mesures a l'empara de la Disposició Transitòria Tercera, punt 3 del Llibre Segon del Codi Civil de Catalunya.
Finalment, el legislador determina de manera sorprenent que la persona a qui s'ha atribuït el dret d'ús ha de pagar els tributs i taxes de meritació anual, a més, és clar, de les despeses ordinàries de conservació, manteniment i reparació de l'habitatge (art. 233-23). És a dir, que l'IBI i similars passa a ser obligació exclusiva del titular del dret d'ús. Sorprèn aquesta estipulació, atès que fins ara la jurisprudència resolia la qüestió remetent-se a la propietat i establint que es pagava en atenció al títol constitutiu.
COM SEPARAR LES COSES EN UN DIVORCI:
DISSOLUCIÓ DEL CONDOMINI DE L'HABITATGE FAMILIAR EN UN DIVORCI
En el procediment de separació, nul·litat o divorci, els cònjuges podran dividir la cosa comuna respecte dels béns que tinguin en comunitat ordinària.
Succeeix que, en molts casos, l'habitatge familiar en qüestió és propietat al 50% d'ambdós cònjuges, i en aquest supòsit es planteja si l'atribució del dret d'ús a una de les parts pot impedir el dret que té qualsevol cotitular d'una comunitat de béns a instar la divisió del bé. Llevat que s'hagi pactat la indivisió, pacte que no pot superar els 10 anys de durada segons preceptua l'article 552-10.2 CCCat, , la doctrina i la jurisprudència admeten que l'exercici de l'acció de divisió de la cosa comuna no quedi impedit pel fet que una sentència de separació o divorci hagi fet una atribució específica del dret d'ús a una de les parts cotitulars de l'habitatge.
Així doncs, l'acció de divisió de la cosa comuna de l'habitatge familiar es produeix en el context en què els cònjuges o membres d'una unió estable ostenten la cotitularitat a parts iguals de l'habitatge i un d'ells no desitja romandre en la indivisió, cas en el qual la llei li atorga la possibilitat d'exercitar l'acció de divisió de la cosa comuna, la qual cosa pot fer-se tant en un context de separació o divorci com de modificació de mesures.
Tot i que, fins a l'entrada en vigor del CCCat estava clar que l'acció de divisió de la cosa comuna es podia acumular a l'acció de separació o divorci, però no a les demandes de modificacions de mesures, el cert és que, amb posterioritat a la seva entrada en vigor, l'Audiència Provincial de Barcelona s'ha pronunciat a favor d'admetre l' acumulació també en processos de modificació de mesures.
Escriu-nos perquè t'ajudem:
FISCALITAT EN UN DIVORCI EN L'ACCIÓ DE DIVISIÓ DE LA COSA COMUNA:
Des del punt de vista de la Llei de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (LIRPF) es tracta d'una operació neutra, ja que sempre estem davant d'una especificació d'una part indivisa del bé. Es passa d'una meitat imaginària del tot a una meitat indivisa d'alguna cosa.
La Llei de l'Impost sobre la Renda de les Persones Físiques estableix que no hi ha alteració en la composició del patrimoni, respectivament, en els supòsits de divisió de la cosa comuna i en les dissolucions de comunitats de béns o en els casos de separació de comuners, sempre que en l'adjudicació es respecti la quota de titularitat de cada comuner. Ara bé, la Direcció General de Tributs (DGT) ha establert que el cònjuge que canvia la seva quota de titularitat per diners, per un altre bé o fins i tot gratuïtament, experimentarà un guany patrimonial per la diferència entre el valor de transmissió de la seva quota i el seu valor d'adquisició fiscal.
Tampoc comportarà tributació indirecta (Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats: ITPAJD) sempre que es tracti efectivament del supòsit en què el bé immoble propietat en proindivís d'ambdós cònjuges es dissol mitjançant l'adjudicació del 100% d'aquest a un dels cònjuges a canvi de compensar l'altre cònjuge en metàl·lic, i alhora, el mateix tingui la condició d'indivisible o, essent divisible, la divisió en desmereixi considerablement el valor. I en cap cas, si el bé és l'habitatge habitual. Ara bé, si la compensació no fos en metàl·lic sí que s'hauria de tributar per ITP, llevat que la indivisibilitat sigui natural al bé que es divideix i l'excés d'adjudicació, inevitable, segons ha declarat la Direcció General de Tributs (DGT).
Quan hi ha diversos béns en comunitat, la DGT matisa que la indivisibilitat s'ha de predicar del conjunt de béns i no bé per bé; d'aquesta manera, si l'excés d'adjudicació és evitable o es pot reduir mitjançant la formació de lots, aquest excés quedarà gravat per ITP. Recordem que el nou article 232-12.2 CCcat autoritza per a aquests casos que, a sol·licitud d'un dels cònjuges, l'autoritat judicial consideri els béns comuns en conjunt a efectes de formar lots i adjudicar-los[1].
Si la dissolució de l'habitatge habitual es fa a través de sentència judicial, és a dir, el pacte de la divisió de la cosa comuna forma part del conveni regulador, aleshores tampoc tributarà per AJD (Acte jurídic documentat), però si es fes a través de notari (escriptura pública), sí que tributarà per AJD (Acte jurídic documentat).
Informeu-vos del que fem:
ÚS DE L'HABITATGE FAMILIAR: DIFERÈNCIES ENTRE CUSTÒDIA COMPARTIDA O EN EXCLUSIVA
Una de les qüestions clau a tractar quan les parts es plantegen una separació matrimonial o un divorci és decidir qui es queda al pis que fins ara han compartit.
En principi, la llei prioritza l'acord entre les parts; per tant, els cònjuges o membres d'una parella són lliures per decidir qui es quedarà a l'habitatge conjugal, i poden acordar l'atribució de l'ús a un d'ells o la distribució temporal d'aquest entre ambdós. Així doncs, les parts són completament lliures per decidir el que vulguin al respecte; ara bé, si tenen fills en comú, existeix un límit a aquesta llibertat: l'anomenat interès del menor, de manera que el pacte al qual arribin no pot perjudicar els seus fills.
Per això, quan no hi ha acord, el jutge, basant-se en la necessitat de preservar el dret o l'interès dels fills, atorgarà l'ús preferentment al progenitor a qui correspongui la guarda i custòdia dels fills comuns mentre aquesta duri. Tot i així, pot donar-se la circumstància que el jutge acabi atribuint l'ús al progenitor no custodi si resulta ser el cònjuge que necessita més protecció en els casos següents:
a) Si la guarda és compartida o distribuïda entre els progenitors, o si els cònjuges no tenen fills o aquests ja són majors d'edat, encara que no siguin econòmicament independents respecte als progenitors.
b) Si malgrat atribuir l' ús del domicili per raó de la guarda és previsible que la necessitat es perllongui més enllà de la majoria d'edat dels fills comuns.
c) Excepcionalment, encara que no hi hagi fills menors d'edat, es pot atribuir l' ús de l'habitatge familiar al cònjuge que no tingui atribuïda la guarda si és el que necessita més protecció i el cònjuge a qui correspon la guarda té mitjans suficients per satisfer les seves necessitats d'habitatge.
Cal assenyalar també que l'autoritat judicial podrà fins i tot substituir l'atribució de l' ús del domicili familiar per altres residències si són idònies per satisfer la necessitat d'habitatge del cònjuge i els seus fills. És a dir, que la segona residència pot ser atribuïda igualment en substitució de l' habitatge habitual.
Si les parts no han arribat a cap acord, o no hi ha conveni regulador de separació matrimonial o divorci i és el jutge qui n'ha atorgat l'ús, aquest sempre serà temporal. Ara bé, es podrà prorrogar a instàncies de qui hagi estat beneficiat amb l'atribució de l'ús. Per sol·licitar aquesta pròrroga, la llei li imposa un termini: cal que ho demani dins dels 6 mesos anteriors al venciment del termini que va establir l'òrgan judicial.
La llei considera que l'atribució de l'ús del domicili constitueix un mitjà per satisfer la pensió d'aliments dels fills comuns que convisquin amb el beneficiari de l'ús i també una forma de pagament de la prestació compensatòria.
Qui s'hagi quedat amb l' ús del domicili ha de saber que estarà obligat a pagar les despeses ordinàries de conservació, manteniment i reparació de l'habitatge, incloses les derrames ordinàries de la comunitat de veïns, els subministraments i els tributs i taxes de meritació anual, és a dir, el rebut de l'IBI.
Un cop finalitzi el dret d'ús, el cònjuge que és titular de l'habitatge pot recuperar la possessió en execució de la sentència de divorci o separació matrimonial que hagi acordat el dret d'ús o la resolució ferma sobre la durada o extinció del dret.
