Una persona és apàtrida, d'acord amb el que disposa l'article 1 de la Convenció sobre l'Estatut dels Apàtrides de 28 de setembre de 1954, quan "no és considerada nacional seu per cap Estat, d'acord amb la seva legislació".
Segons l'Oficina de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats, milions de persones manquen de nacionalitat actualment.
Aquesta situació d'apatridia pot ser originària o sobrevinguda:
- Serà originària quan la persona hagi nascut amb aquesta condició, és a dir, en el moment del seu naixement cap estat la reconeix com a nacional seu.
- En canvi, serà sobrevinguda si, com a conseqüència d'esdeveniments, en la majoria dels casos, de conflictes polítics o socials, esdevé apàtrida. És a dir, en el moment del seu naixement i fins a l'aparició dels fets, era considerada nacional per algun Estat, però des d'aquell moment deixa de ser-ho; per exemple, perquè la Comunitat Internacional retira el reconeixement a aquell Estat del qual era considerada nacional.
Al seu torn, l'article 15 de la Declaració Universal dels Drets Humans, de la qual el proper 10 de desembre se celebren els 75 anys de la seva aprovació, estableix que:
- "1. Tota persona té dret a una nacionalitat.
2. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat ni del dret a canviar de nacionalitat."
A l'article 2 del mateix text legal es preveu que "Tota persona té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, idioma, religió, opinió política o de qualsevol altra índole, origen nacional o social, posició econòmica, naixement o qualsevol altra condició. A més, no es farà cap distinció fonamentada en la condició política, jurídica o internacional del país o territori de la jurisdicció del qual depengui una persona, tant si es tracta d'un país independent com d'un territori sota administració fiduciària, no autònom o sotmès a qualsevol altra limitació de sobirania."
Tanmateix, la realitat per a les persones apàtrides és ben diferent. El fet de ser-ho té un impacte determinant en la seva vida i compromet greument, en nombroses ocasions, l'accés als serveis més bàsics del sistema de benestar.
Així mateix, s'enfronten, entre d'altres, a discriminació per raça, ètnia, religió, gènere o idioma; desplaçaments per raons de conflicte, llacunes en la legislació de nacionalitat i supòsits de pèrdua o privació de la nacionalitat.
REGULACIÓ DE L'APATRÍDIA A ESPANYA:
A Espanya el reconeixement d'aquest estatut es troba regulat al Reglament aprovat pel Reial Decret 865/2001, de 20 de juliol de 2001.
La seva aprovació respon al mandat establert a l'article 13, apartat 4, de la Constitució Espanyola i a la conclusió de procedència d'aplicabilitat del contingut de l'article 1 de la Convenció sobre l'Estatut dels Refugiats, comunament coneguda com a Convenció de Ginebra, a les persones apàtrides.
Malgrat això, a Espanya s'estableix una enorme distinció entre les persones amb estatut d'asil reconegut i les apàtrides. Per exemple, a efectes de sol·licitud de la nacionalitat espanyola, a les beneficiàries de l'estatut d'asil se'ls exigirà acreditar 5 anys de residència legal i continuada, mentre que a les apàtrides se'n requeriran 10. Les primeres podran treballar de manera regular a partir dels 6 mesos des de l'entrevista de formalització, mentre que les del segon grup no ho podran fer fins que no els hagi estat reconegut l'estatut.
D'altra banda, la norma reguladora a Espanya estableix, a més de l'absència de consideració com a nacional per part de cap estat, la necessitat de manifestar que es manca de nacionalitat.
RECONEIXEMENT I DRETS DELS APÀTRIDES A ESPANYA:
Per al seu reconeixement, el procediment podrà ser iniciat d'ofici o a instància de part, manifestant "en tot cas" el "manca de nacionalitat", tal com preveu l'article 2 del Reglament esmentat.
Un cop reconegut l'estatut, es tindrà dret a residir i treballar a Espanya d'acord amb el que disposa la normativa d'estrangeria, així com el dret a reagrupar els familiars, tot i que aquesta última qüestió continua sent objecte de qüestionament per part de determinades administracions.
Tot l'anterior, expressat en dades, segons les dades publicades pel Ministeri de l'Interior, durant l'any 2022 es van presentar 1.084 sol·licituds de reconeixement de l'estatut d'apàtrida davant l'OAR (Oficina d'Asil i Refugi). D'aquest total, el 95,4% van ser presentades per persones d'origen sahrauí i el 98,6% de les resolucions favorables pertanyen al mateix col·lectiu.
No és d'estranyar, doncs, que des de fa més d'una dècada el reconeixement a les persones d'origen sahrauí sigui jurisprudència pacífica. No obstant això, no sempre va ser així, ja que fins a l'any 2007 no va ser una via àmpliament escollida per regularitzar la seva situació administrativa, ni el criteri de les administracions era procliu a la seva concessió.
La majoria de les denegacions giraven al voltant de dos motius principals: la protecció essencial de què gaudien aquestes persones als campaments de població refugiada sahrauí a Algèria i/o la presumpció de nacionalitat algeriana com a conseqüència de presentar la sol·licitud amb un passaport emès per les autoritats algerianes.
Pel que fa a la primera qüestió, el Tribunal Suprem va concloure en reiterada jurisprudència que, respecte de la MINURSO (Missió de les Nacions Unides per al Referèndum al Sàhara Occidental), no es podia sostenir la denegació, atès que "amb unes competències tan específiques, la citada Missió pugui atorgar als sahrauís la protecció i assistència que la Convenció requereix per excloure'ls de la seva condició d'apàtrida."
Pel que fa al segon motiu, l'argumentació s'ha mantingut constant en els termes següents:
"I el mateix succeeix amb la nacionalitat algeriana, ja que Algèria mai no ha efectuat cap manifestació, ni expressa ni tàcita, encaminada al reconeixement o atorgament de la nacionalitat algeriana als sahrauís que, com a refugiats, resideixen als campaments de Tinduf. El que ha succeït amb la recurrent, i amb altres sahrauís en condicions similars, és que Algèria, per raons humanitàries, documenta els sahrauís refugiats al seu territori, concretament, al desert proper a Tinduf, amb la finalitat de poder sortir per via aèria cap a països que, com Espanya, no tenen reconeguda com a país la República Àrab Sahrauí Democràtica; documentació consistent en l'emissió d'un passaport al qual el Consolat Espanyol a Alger afegeix el corresponent visat. Tanmateix, amb aquesta actuació, en cap cas no es procedeix al reconeixement de la nacionalitat algeriana per part dels sahrauís, la qual, d'altra banda, com ocorre amb el Regne del Marroc, tampoc no és sol·licitada ni desitjada per ells mateixos. No es tracta, doncs, de l'atorgament del vincle de la nacionalitat, sinó d'una mera actuació de documentació d'una persona indocumentada amb l'expressada finalitat humanitària de poder desplaçar-se per, com va succeir en aquest cas, poder rebre atenció mèdica".
(…) "succeeix, consisteix a documentar qui, per diversos motius, manca de documentació que li impedeix el simple desplaçament i la identificació; i una altra, diferent, és la concessió de la nacionalitat d'un país. La primera té un caràcter formal, no exigeix la sol·licitud ni la voluntarietat del destinatari i no implica una relació de dependència amb l'Estat que documenta; la segona, l'atorgament de la nacionalitat, per contra, exigeix el compliment d'una sèrie de requisits previstos per la legislació interna del país que la atorga, i implica la seva sol·licitud prèvia i la posterior acceptació voluntària, que es plasma en l'acceptació o el jurament del text constitucional del país, , sorgint amb el nou país un vincle jurídic de drets i obligacions que la nacionalitat implica i representa."
(…) "de conformitat amb la Convenció de Nova York, la recurrent no pot ser "considerada, per part d'Algèria, com a nacional seu, d'acord amb la seva legislació".
MOTIUS PER SOL·LICITAR EL RECONEIXEMENT D'APÀTRIDA:
En conclusió, el reconeixement de l'estatut d'apàtrida no hauria d'erigir-se com una via MÉS de regularització, per dos motius principals:
- En primer lloc, perquè tot i que la Llei 12/2009, de 30 d'octubre, reguladora del dret d'asil i de la protecció subsidiària sigui d'aplicació, hi ha diverses diferències en l'aplicació del règim de Protecció Internacional quan fa referència a les persones apàtrides, fonamentalment en la fase de sol·licitud.
- En segon lloc, a causa de les implicacions que comporta, essencialment des d'un punt de vista identitari, atès que s'ha de manifestar "en tot cas" la manca de nacionalitat. Una negació a la pertinença, plasmada en un formulari com a via per adquirir drets, però que paradoxalment suposa en el mateix acte la renúncia a uns altres.
No obstant l'anterior, en la mesura en què la manca de nacionalitat impacta de manera tan rellevant en el desenvolupament de la vida de les persones, continua sent necessari articular mecanismes que facilitin el procediment i redueixin els obstacles als quals s'enfronten les persones sol·licitants. Especialment, tenint en compte els terminis tan dilatats per resoldre les sol·licituds per part de l'Administració competent.
*A títol il·lustratiu: Sentències del Tribunal Suprem 4119/2011 (ECLI:ES:TS:2011:4119), 5616/2011 (ECLI:ES:TS:2011:5616), 6589/2011 (ECLI:ES:TS:2011:6589), 8753/2011 (ECLI:ES:TS:2011:8753), 3212/2012 (ECLI:ES:TS:2012:3212), 3754/2012 (ECLI:ES:TS:2012:3754)
