Acomiadament per rendiment insuficient

El principal repte plantejat per aquesta causa d'acomiadament resideix indubtablement en la prova del baix rendiment. En relació amb aquest tema, la sentència del Tribunal Suprem (STS) del 23 de març de 1990 (R. 2339) destaca que "perquè aquesta circumstància constitueixi un incompliment d'acord amb el que estableix l'apartat e) d'aquest precepte (article 54 de l'Estatut dels Treballadors), caldria que tant la carta d'acomiadament com el relat fàctic de la sentència de primera instància incloguessin l'element comparatiu essencial per concloure el baix rendiment... A més, també caldria demostrar la voluntarietat i continuïtat d'aquesta actitud". En la meva opinió, el criteri d'aquesta sentència és massa rigorós i és l'enfocament més comunament adoptat en l'actualitat, almenys pel que fa al requisit de la voluntarietat, com veurem quan abordem aquest aspecte. La sentència del Tribunal Central de Treball (STCT) del 21 de gener de 1986 (R. 307) és particularment rellevant en la meva opinió: "La falta imputada requereix la prova d'elements de comparació aliens a l'activitat del treballador, com la manca de rendiment que se li imputa, que exigeix la prova d'un rendiment normal anterior, d'un fet contemporani, igualtat de condicions i una conseqüència, és a dir, el menor rendiment".

És evident que l'element comparatiu és essencial per a la prova, com s'indica en la STCT del 19 de maig de 1983 (R. 4473), que estableix que per quantificar la disminució del rendiment del treballador, "... hi ha dues comparacions, una en relació amb els seus col·legues homologats en la mateixa funció, que rendeixen el doble, i una altra en relació amb l'actitud anterior de l'afectat". A més, els tribunals han establert que aquesta comparació s'ha de fer en termes homogenis, com s'indica en la STCT del 2 de juliol de 1980 (R. 4013), on s'esmenta que "quan es tracta d'una nova ruta i una funció diferent a la que s'havia realitzat fins aleshores, el seu rendiment és difícilment comparable amb el que havia mostrat fins a aquell moment, i aquesta comparació és fonamental per afirmar una disminució constant en els resultats de la seva feina diària". De vegades, fins i tot la prova de comparació en termes homogenis no és suficient, com es desprèn de la STS del 21 de febrer de 1990 (R. 1128), que assenyala que "aquestes dificultats augmenten quan es tracta, com en aquest cas, de treball en cadena, on la inactivitat o disminució del rendiment d'un dels seus membres influeix necessàriament en l'activitat dels qui el segueixen" o la STS d'octubre de 1989 (R. 7173), que esmenta que "en l'avaluació global de la prova, els sistemes de mesurament utilitzats no ofereixen garanties en comparació amb altres treballadors... a causa dels problemes que planteja la valoració dels temps d'espera, les diferents categories de treballs en els quals s'opera i la manca d'homologació oficial".

Seria incomplet abordar aquest tema sense esmentar alguns exemples de com els tribunals suprems i el Tribunal Central de Treball han avaluat casos de baix rendiment. Per exemple, la Sentència del Tribunal Central de Treball del 8 d'abril de 1983 (R. 2844) fa referència a "la manca de qualitat que obliga a repetir la mateixa tasca fins a tres vegades"; la del 7 de maig de 1986 estableix que "tots els seus col·legues se situen entre el 85% i el 100%, excepte el demandant, que oscil·la entre el 65% i el 34%"; la del 10 de juny de 1986 (R. 4186) indica que "el treballador va disminuir les vendes en les quals va intervenir en un 50% l'any 1984"; la del 10 de setembre de 1986 (R. 7542) esmenta que "essent la producció normal 100, el demandant va oscil·lar en els seus rendiments setmanals entre el 29%, el 31%, i un màxim del 66%"; la del 8 de gener de 1987 (R. 154) constata "la comparació de les 10 a 15 peces que produïa per hora amb les 23 a 30 produïdes per la persona que el va substituir en el mateix període de temps"; la del 21 d'abril de 1987 (R. 8192) exposa que "durant aproximadament els dos mesos presos com a referència, el demandant ha tingut un rendiment inferior al 80% del normal"; la del 16 de març de 1983 (R. 2163) esmenta que "el demandant va reduir la càrrega del camió de 9,97 M3 a 7,92, sense cap excusa objectiva"; i la del 3 de maig de 1988 (R. 21154) estableix que "el rendiment obtingut és un terç inferior al convingut, la qual cosa justifica l'acomiadament".

En relació amb aquest tema, el Tribunal Suprem també ha dictat resolucions significatives. La sentència del 2 d'octubre de 1985 (R. 4650) estableix que "durant el període objecte d'examen, set mesos, en dos d'ells no hi va haver producció alguna i en un altre va ser negativa... per tant, no es pot considerar normal aquest resultat, sense cap circumstància que justifiqui la conducta descrita en els fets provats"; la del 12 de juliol de 1985 (R. 3755) esmenta que "en el període indicat, l'activitat del demandant va disminuir en un 32% en comparació amb l'any anterior, mentre que altres col·legues en el mateix mercat i tasques van presentar un augment de vendes del 41% i el 42%"; la del 25 de març de 1983 (R. 1195) estableix que "no es pot considerar un rendiment normal el d'un viatjant que durant 134 dies no realitza una sola venda per a l'empresa per a la qual treballa"; i, finalment, un cas excepcional és el de la sentència del 22 de desembre de 1983, que fa referència a l'elaboració deficient d'un treball intel·lectual que l'Alt Tribunal considera de la manera següent: "Atribuir-se quadres de dades com si fossin propis, copiar incorrectament textos que n'alteren el significat, ometre dades o comentaris que s'anticipen com a resum, els defectes en la recopilació i organització de dades són de tal naturalesa que s'han d'atribuir a negligències i omissions únicament imputables a la voluntarietat".

B) Circumstàncies que no justifiquen el baix rendiment i circumstàncies que sí ho justifiquen segons la jurisprudència

En aquest punt, s'han identificat diverses circumstàncies que els nostres tribunals han considerat com a no justificatives del baix rendiment quan han estat al·legades pels demandants:

1. Incompliments empresarials en les cotitzacions a la Seguretat Social: Segons la STCT del 21 de febrer de 1984 (R. 1590), aquest incompliment no justifica el baix rendiment.

2. Sanció prèvia imposada al treballador: La STCT del 7 de maig de 1986 (R. 3128) assenyala que una sanció anterior no justifica la passivitat en el treball.

3. Manca de pagament d'una part del salari: La STCT del 5 de juliol de 1983 (R. 6427) estableix que aquesta manca de pagament no pot disminuir la capacitat productiva del treballador.

4. Abonament de la prima de productivitat durant el període de baix rendiment: Segons la STCT del 17 de juny de 1983 (R. 5768), l'abonament d'aquesta prima no implica automàticament un rendiment normal en el treball.

5. Rebuig de pretensions de millores salarials per part de l'empresa: La STCT del 25 de març de 1965 indica que aquest rebuig no justifica el baix rendiment.

6. Tolerància de l'empresa: La STCT del 2 d'octubre de 1973 (R. 3577) estableix que la tolerància de l'empresa no autoritza el treballador a disminuir la seva productivitat.

7. Trobar-se en fase d'execució provisional de sentència: La STJ de Madrid del 18 d'octubre de 1989 indica que aquest estat processal no justifica el baix rendiment.

8. Mitjà de pressió per obtenir millores salarials: La STS del 29 de març de 1977 esmenta que hi ha procediments legals per sol·licitar millores salarials i no es justifica el baix rendiment com a mitjà de pressió.

9. Ser enllaç sindical: La STS del 17 de febrer de 1964 estableix que els enllaços sindicals estan obligats a mantenir un nivell adequat de productivitat atès el seu càrrec de garantia a l'empresa.

Per contra, els tribunals han considerat que el baix rendiment pot no ser motiu d'acomiadament disciplinari en els casos següents:

1. Quan la feina assignada no és l'habitual del treballador: La STCT del 12 de març de 1983 (R. 2017) esmenta que si la feina no és habitual per al treballador, no se li pot exigir la destresa necessària.

2. Malaltia o dolença del treballador: La STS del 27 de febrer de 1987 (R. 1133) estableix que si el treballador pateix una malaltia que li impedeix realitzar la seva feina habitual, el baix rendiment no és justificatiu.

3. Silicosi de primer grau: La STCT del 30 de desembre de 1964 (R. 1636) indica que si el treballador pateix silicosi de primer grau, el baix rendiment no és motiu per a l'acomiadament.

4. Deficiències en les instal·lacions: La STCT del 31 de gener de 1974 (R. 454) assenyala que si les instal·lacions són deficients i afecten negativament el rendiment del treballador, el baix rendiment no justifica l'acomiadament.

5. L'empresa no proporciona fons per a desplaçaments: La STCT del 27 de març de 1977 (R. 3006) estableix que si l'empresa no proporciona fons per als desplaçaments del treballador, això no pot disminuir la seva capacitat productiva.

6. Treball en cadena: La STCT del 27 de novembre de 1974 (R. 5037) assenyala que si la passivitat d'un operari a la cadena afecta el treball del següent, el baix rendiment no és justificatiu.

7. L'empresa no proporciona fulls de control de rendiment: La STCT del 20 d'abril de 1964 (R. 4224) estableix que si l'empresa no proporciona les eines necessàries per mesurar el rendiment, el baix rendiment no pot ser motiu d'acomiadament.