Criteris constants al voltant del «Grup d'empreses».- En concret, han estat criteris constants de la Sala del Tribunal Suprem els que s'indiquen a continuació:
a).- Que «no és suficient que concorri el mer fet que dues o més empreses pertanyin al mateix grup empresarial per derivar-ne, sense més, una responsabilitat solidària respecte de les obligacions contretes per una d'elles amb els seus propis treballadors, sinó que és necessària, a més, la presència d'elements addicionals», perquè «els components del grup tenen en principi un àmbit de responsabilitat propi com a persones jurídiques independents que són».
b).- Que la direcció unitària de diverses entitats empresarials no és suficient per estendre a totes elles la responsabilitat, ja que tal dada tan sols serà determinant de l'existència del grup empresarial, no de la responsabilitat comuna per obligacions d'una d'elles.
c).- Que tampoc no determina aquesta responsabilitat solidària l'existència d'una direcció comercial comuna, perquè ni el control a través d'òrgans comuns, ni la unitat de direcció de les societats de grups són factors suficients per afirmar l'existència d'una «unitat empresarial».
2.- Elements que tradicionalment comportaven la responsabilitat del Grup.- Per assolir aquell efecte de responsabilitat solidària, cal un component addicional que aquesta Sala ha residenciat tradicionalment en la conjunció d'algun dels elements següents: a) Funcionament unitari de les organitzacions de treball de les empreses del grup; b) Prestació de treball comú, simultània o successiva, a favor de diverses de les empreses del grup; c) Creació d'empreses aparents sense sustent real, amb les quals es pretén la dispersió o l'elusió de responsabilitats laborals; i d) Confusió de plantilles, confusió de patrimonis, aparença externa d'unitat empresarial i unitat de direcció".
3.- Precisions actuals sobre aquests elements.- Però en aquest relat de components afegits —determinants de responsabilitat solidària— cal fer les precisions següents: a) que no ha de considerar-se pròpiament addicional l'aparença externa d'unitat, perquè aquesta és un component consubstancial del grup, atès que no representa res més que la manifestació cap a l'exterior de la unitat de direcció que li és pròpia; b) que el funcionament unitari de les organitzacions empresarials té una projecció individual [prestació de treball indistinta] o col·lectiva [confusió de plantilles] que determinen una pluralitat empresarial [les diverses empreses que reben la prestació de serveis]; c) que la confusió patrimonial no és identificable en l'esfera del capital social, sinó en la del patrimoni, i tampoc no és necessàriament derivable —tot i que pugui ser-ne un indici— de la mera utilització d'infraestructures comunes; d) que la caixa única fa referència al que en doctrina s'ha qualificat com a «promiscuïtat en la gestió econòmica»; e) que amb l'element «creació d' empresa aparent» —íntimament unit a la confusió patrimonial i de plantilles— s'al·ludeix a la utilització fraudulenta de la personalitat jurídica, que és la que permet l'aplicació de la doctrina de l'«aixecament del vel»; i f) que la legítima direcció unitària pot ser objecte d'exercici abusiu —determinant de solidaritat— quan s'exerceix de manera anormal i causa perjudici als treballadors, com en els supòsits d'actuacions en benefici exclusiu del grup o de l' empresa dominant.
4.- Enumeració resumida d'elements addicionals.- D'aquesta manera, l'enumeració dels elements addicionals que determinen la responsabilitat de les diverses empresa del grup podria ser la següent: 1r) el funcionament unitari de les organitzacions de treball de les empreses del grup, manifestat en la prestació indistinta de treball —simultània o successivament— a favor de diverses de les empreses del grup; 2n) la confusió patrimonial; 3r) la unitat de caixa; 4t) la utilització fraudulenta de la personalitat jurídica, amb creació de l' empresa «aparent»; i 5è) l'ús abusiu —anormal— de la direcció unitària, amb perjudici per als drets dels treballadors.
SETÈ.- 1.- Base de la denúncia recurrent.- Com hem indicat més amunt, la denúncia jurisprudencial que el recurs formula parteix del pressupost que estem en presència d'un grup «patològic», i per això se li predica la responsabilitat laboral de tots els seus membres components, als quals atribueix qualitat empresarial única, i tal pressupost i conclusió els dedueix dels ja esmentats elements de direcció única, unitat externa, confusió patrimonial i confusió de plantilles, que constituïen objecte primordial de la revisió dels FPD i que hem rebutjat a l'apartat «2» del FJ segon. I encara que només aquesta circumstància seria suficient per rebutjar la denúncia, de totes maneres el desig de proporcionar una motivació més completa, adequada a la complexitat i importància del tema a resoldre, ens mou a fer algunes consideracions entorn de la intranscendència o inexistència dels «elements addicionals» que el recurs invoca com a determinants de la responsabilitat laboral del Grup.
2.- Unitat de direcció i aparença externa unitària.- Com vam sostenir una mica més amunt -FJ sisè.1-, la unitat de direcció únicament implica l'existència de Grup entre les empreses que la comparteixen, però en cap cas comporta la responsabilitat solidària dels membres integrants d'aquell ni la seva consideració com a «unitat empresarial». És més, aquesta direcció unitària és consubstancial a les AIE, tal com posa de manifest la seva regulació normativa [Llei 12/1991], ja que -com també vam assenyalar anteriorment: FJ Quart.2- la seva caracterització instrumental al servei dels socis [arts. 2 i 3] i la correlativa direcció per part dels mateixos o per Administradors per ells nomenats [arts. 10 a 12], impliquen necessàriament aquesta direcció unitària que el recurs pretén -innecessàriament- demostrar i a la qual -indegudament- atribueix una qualitat transcendental quant a la responsabilitat col·lectiva de què tractem i al protagonisme que el Grup hauria de tenir en l'acomiadament col·lectiu; responsabilitat solidària que legalment sí que està prevista -al contrari- per als deutes de la pròpia AIE [art. 5], si bé els beneficis o pèrdues d'aquesta s'atribueixen als socis i en proporció a la seva participació en l'entitat [art. 21].
I pel que fa a l'aparença externa, també hem de reiterar el que s'ha afirmat en el fonament jurídic precedent, respecte al fet que aquest aspecte d'unitat no representa sinó l'exteriorització de la direcció unitària que és pròpia del Grup, per la qual cosa no és més que la simple exteriorització del mateix i element consubstancial d'ell, però no element addicional del qual derivar l'existència d'«unitat empresarial» i una possible «responsabilitat laboral» de tots els membres integrants del mateix [la qual cosa no guarda relació amb la responsabilitat solidària pels deutes de l'AIE, de la qual ja hem tractat].
Sobre aquesta mateixa matèria —unitat empresarial— convé sortir al pas de l'argumentació que també utilitza el recurs, que és la de que aquesta qualitat es mostra en el fet que la voluntat d'extingir GESCLINIC va ser presa per QSA, decisora —per tant— del acomiadament col·lectiu. Davant d'això cal recordar, d'una banda, que la facultat de dissoldre l'AIE correspon —segons tot seguit veurem— a les societats que la creen; i de l'altra, que la jurisprudència comunitària dictada en interpretació de l'art. 2 de la Directiva 98/59 nega la qualitat d'empresari a l'empresa matriu en els grups d'empresa, fins i tot per al cas que la decisió extintiva hagués estat decidida per aquella [STJCE 10/setembre/2009, Assumpte AEK i altres, apartats 57 i 58] (així ho hem indicat a l'esmentada STS 27/05/13 -rco 78/12-).
3.- Confusió patrimonial i de plantilles.- Pel que fa a l'al·legada «promiscuïtat» patrimonial cal recordar el singular —extravagant— raonament utilitzat pel recurs per arribar a tal conclusió [si l'extinció de GESCLINIC es contempla en el Pla Estratègic per a viabilitzar QSA, això és prova que hi ha confusió de patrimonis], que prescindeix completament del significat instrumental que té l'AIE i al qual més amunt ens hem referit, i del fet que les seves pèrdues són ateses pels socis que la integren, tot i que la mateixa posseeixi personalitat jurídica [art. 1 Llei 12/1991], de manera que és ben comprensible que la desaparició d'una causa de pèrdues [l'AIE] es trobi en el Pla de Viabilitat dels seus socis, que són els qui n'atenen el dèficit.
Això amb independència que aquesta pretensió —confusió patrimonial— i el sofístic argument pel qual s'hi arriba, també prescindeixen de dues circumstàncies normatives decisives a les quals prèviament ens hem referit: a) que l'AIE es dissoldrà —a part d'altres causes que en aquest cas no hi fan— per acord dels socis i per la cessació de la seva activitat o impossibilitat del seu exercici [art. 18], la qual cosa evidentment concorre quan —cas d'autos— es produeix la venda o el tancament dels centres sanitaris la gestió dels quals constitueix l'objecte de l'AIE; i b) que els socis han de portar registres comptables amb comptes diferenciats en els quals reflectir les relacions que mantinguin amb l'Agrupació [art. 28].
Pel que fa a la «confusió de plantilles», novament hem de posar en relleu la gratuïtat del raonament a través del qual s'arriba a la indicada conclusió [si «els empleats de Gesclinic "treballaven exclusivament per al grup" … sens dubte concorre el requisit de confusió de plantilles»], ja que amb això es desconeix la finalitat legal que correspon a l'Agrupació d'Interès Econòmic [ens remetem als preceptes reproduïts més amunt]. I encara que el recurs no hi insisteixi, creiem necessari fer referència que part dels treballadors de l'AIE procedeixen de CARSA, però amb independència que per a la sentència recorreguda el que en el seu dia es va produir va ser una «integració» del citat personal, en termes que no s'especifiquen i que obstaculitzen la seva adequada qualificació jurídica, el cert és que en tot cas no s'ha d'oblidar que, llevat de supòsits especials, els fenòmens de circulació del treballador dins de les empreses del mateix grup no persegueixen una interposició il·lícita en el contracte per ocultar l'empresari real, sinó que obeeixen a raons tècniques i organitzatives derivades de la divisió del treball dins del grup d'empreses; pràctica d'aparença lícita, sempre que s'estableixin les garanties necessàries per al treballador, amb aplicació analògica de l' art. 43 ET (SSTS 26/11/90 -rec. 645/90-; … 23/01/02 -rec. 1759/2001-; i 04/04/02 -rec. 3045/2001-. I en obiter dicta, les de 25/06/09 -rco 57/08-; 21/01/10 - rcud 1336/09-; i 11/07/12 -rcud 1591/11-). Però en aquest plet no es planteja cap qüestió derivable de l' art. 43 ET, sinó la legalitat d'un acomiadament col·lectiu dut a terme per una empresa —AIE— amb personalitat jurídica pròpia [art. 1 Llei 12/1991].
4.- Legalitat versus patologia.- En darrer terme, cal fer dues consideracions que entenem definitives: a) en primer lloc, difícilment pot qualificar-se de «patològica» una actuació empresarial que s'ajusta amb absoluta fidelitat a les prescripcions de la norma [Llei 12/1991], i amb més motiu quan ni tan sols s'ha insinuat per la part actora que el procedir del Grup demandat —dissolent l'AIE— amagués una voluntat defraudatòria o comportés abús del dret [la normativa sobre les AIE]; i b) en segon terme, la finalitat perseguida pel legislador en crear —seguint el Dret comunitari: Reglament CEE 2137/85— les Agrupacions d'Interès Econòmic, i més concretament la seva peculiar regulació sobre la dissolució de l'AIE —extravagant, en termes laborals—, quedaria del tot desvirtuada si s'hi apliqués la doctrina ordinària sobre els grups d'empreses i els procediments d'acomiadament col·lectiu, ja que per inequívoca expressió legal l'extinció de l'Agrupació —amb la consegüent extinció col·lectiva dels contractes— correspon a la sobirana voluntat dels socis, els quals, si bé han de respondre subsidiàriament i solidàriament de les conseqüències econòmiques d'aquesta decisió, en cap cas no es troben en l'àmbit econòmic/productiu de justificació de la mesura, a l'efecte —precisament— de l'aplicació dels Reglaments corresponents als acomiadaments col·lectius que tinguin causa en la seva decisió dissolutiva de l'AIE".
D'acord amb la doctrina d'aquesta Sala IV/TS transcrita, cal concloure que en el supòsit enjudiciat hi ha elements suficients per afirmar que ens trobem davant del que s'anomena grup d'empreses a efectes laborals, que és l'EPRTVM al qual pertanyen les dues societats mercantils de caràcter instrumental. Es constata l'existència d'un únic pressupost, d'un domicili únic, d'un finançament conjunt, d'un administrador únic i d'un únic Conveni Col·lectiu aplicable tant a l'Ens Públic com a les dues societats mercantils instrumentals, en definitiva un funcionament integrat de les empreses. A més, el propi Conveni Col·lectiu preveu en el seu art. 9 la possibilitat que els treballadors d'una societat prestin serveis en l'altra o en l'Ens.
I com a tal Grup d'empreses conformat per les Societats codemandades, no sols a efectes mercantils sinó també laborals, per la concurrència dels requisits exigits definits per la jurisprudència abans esmentada, el grup està legitimat activament per incoar un acomiadament col·lectiu com el present respecte a totes les societats que l'integren, la qual cosa determinarà que en l'examen de la concurrència de les causes al·legades per a l'acomiadament col·lectiu, s'hagin d'examinar la totalitat de les societats afectades com a centres de treball del Grup empresarial.