.jpg)
En parlar de "Teràpia Judicial" o de "sentència i Teràpia" podria semblar que ens trobem davant d'un oxímoron, combinació en una mateixa estructura sintàctica de dues paraules o expressions de significat oposat que origina un nou sentit, ; tanmateix, des de fa un temps, estem veient com tots dos termes, lluny de ser contraposats, són totalment complementaris, ja que obtenim, cada vegada més, sentències judicials en què, més enllà de dictar una sèrie de mesures de divorci, es deriva les parts a un procés terapèutic com a manera de resoldre el conflicte plantejat, transcendint el que és jurídic i donant un pas endavant davant les dificultats que el mateix plet de divorci ha posat de manifest quant a la gestió diària de la seva coparentalitat.
En nombroses ocasions, les parts acudeixen al plet després d'un llarg procés de negociació i/o de mediació, i recorren al judici davant la impossibilitat de resoldre les seves diferències. L'òrgan judicial detecta el desgast de les parts i s'impregna de la seva hostilitat i manca d'entesa i concòrdia, i dicta una resolució que, com diem, acaba transcendint el que és estrictament jurídic i remet les parts a un procés de teràpia supervisat pel mateix òrgan judicial i, per tant, amb caràcter imperatiu, essent aquesta mesura part integrant de la part dispositiva de la resolució judicial i, per això, de compliment obligatori per a les parts. Amb aquest mateix esperit, en altres ocasions, l'òrgan judicial ordena que les parts siguin remeses a un servei de suport i assessorament a través de l'anomenat Coordinador de Parentalitat, que les ajudi en la gestió de la seva coparentalitat.
Tot això s'està produint en un nou marc social en el qual les peticions de divorci van en augment, en general. Recentment s'ha publicat una enquesta del Consell General del Poder Judicial en la qual resulta que, a l'estat espanyol, entre juliol i setembre de 2014 s'han registrat unes 27.000 peticions més de divorci que en el mateix període del 2013.
Per la seva banda, a Catalunya, des de l'entrada en vigor de la Llei 25/2010, de 29 de juliol, per la qual es va aprovar el Llibre II del Codi Civil de Catalunya, és un fet que les demandes en què se sol·licita la guarda i custòdia compartida, per via de modificació de mesures, o per via de divorci o extinció de relació estable de parella han anat en clar augment.
És evident que la regulació legal actual de la guarda compartida ha motivat un augment de les demandes contencioses, sobretot des de l'entrada en vigor de les normatives que aposten pel seu establiment amb caràcter preferent, o preferit com és el cas català.
Al seu torn, les peticions de guarda i custòdia compartida han determinat la necessitat de fer una veritable pedagogia respecte a conceptes que fins ara semblaven estar clars, malgrat no estar-ho, i que s'han anat aplicant amb força confusió generant contenciositat. Així, anem veient com les sentències comencen a ser més extenses i explicatives, transcendint de nou allò estrictament jurídic, i traduint a la realitat pràctica conceptes de dret de família fins ara mal entesos, com la potestat parental i la guarda i custòdia, per tal d'eliminar la dinàmica de guanyadors-perdedors en la qual s'acaba caient quan s'arriba al plet, fent entendre a les parts que no té més autoritat ni més poder aquell progenitor que té una guarda exclusiva enfront del que té un règim d'estades i que, en sentit estricte, la guarda, exclusiva o compartida, concerneix la mera tinença o convivència dels progenitors amb la seva prole.
En definitiva, veiem com s'està tractant de portar a la pràctica allò que la llei catalana ja contempla, és a dir, que la separació o el divorci no altera les responsabilitats que els progenitors tenen respecte als fills, atès que aquestes mantenen, després de la ruptura, el caràcter compartit, essent aquest caràcter compartit el reflex de l'interès superior del fill a continuar mantenint una relació continuada i estable amb ambdós progenitors.
I és en aquest context en el qual el Dret de Família ja integra elements d'altres disciplines, de manera que termes com ara teràpia, coordinador de parentalitat o suport psicològic ja formen part pròpia de la decisió de les sentències i, per tant, de compliment obligatori per a les parts, en entendre que els conflictes que es plantegen en Dret de Família transcendeixen allò estrictament jurídic i reclamen, cada vegada més, la presència d'altres recursos com a complement necessari per a la resolució del conflicte jurídic i familiar plantejat.
Cal, doncs, dotar les institucions i els diferents operadors jurídics dels mitjans suficients perquè aquesta nova realitat es tradueixi en la presència efectiva de nous recursos que serveixin de complement i integració del Dret de Família, de manera que les sentències puguin complir-se en els seus justos termes i el seu contingut no quedi diluït per la manca de centres suficients que puguin oferir el servei de teràpia o de professionals formats que puguin actuar com a Coordinadors de Parentalitat.
Estem a la vostra disposició com a especialistes per ajudar-vos.
