.jpg)
La guarda i custòdia dels fills és, sens dubte, una de les qüestions nuclears sobre les quals cal arribar a un acord en un divorci amb fills o en casos de separació matrimonial amb menors.
Què passa amb els fills si hi ha un divorci sense acord?
Si no s'assoleix l'acord, serà l'òrgan judicial qui haurà de decidir de quina manera es repartiran les responsabilitats parentals, tenint en compte els criteris legals actuals d'atribució de la guarda i custòdia compartida i la jurisprudència vigent sobre la matèria.
Consulteu-nos si necessiteu més informació:
La llei estableix que la separació matrimonial o el divorci amb fills menors d'edat no altera les responsabilitats que els progenitors tenen respecte a ells. En realitat, s'ha abandonat el principi general segons el qual la ruptura de la convivència entre els progenitors impliqués automàticament apartar un dels pares dels fills per encomanar-ne la guarda a l'altre. En conseqüència, aquestes responsabilitats mantenen, després de la separació o el divorci, el caràcter compartit.
Què és la coparentalitat o custòdia compartida?
El principi inspirador de tota la regulació legal actual es fonamenta en la idea que la coparentalitat i el manteniment de les responsabilitats parentals compartides reflecteixen materialment l'interès del fill a continuar mantenint una relació estable amb tots dos progenitors. Es persegueix un principi d'igualtat entre els pares respecte als fills, de manera que, en la mesura del possible, s'aconsegueixi eliminar dinàmiques de guanyadors i perdedors.
Tot això es tradueix en el fet que, efectivament, la separació matrimonial o el divorci amb fills menors d'edat no hauria d'alterar per si mateixos el deure dels pares de tenir cura dels fills, tenir-los en la seva companyia, donar-los pautes educatives, alimentar-los en tots els sentits i ajudar-los en totes les seves necessitats, atès que el primordial és el dret del fill a no ser privat de cap de les figures parentals, la presència de les quals és necessària per garantir el seu desenvolupament integral. Així, esdevé l'"interès del menor" com a criteri preferent per determinar si aquest dret del menor es traduirà en una guarda i custòdia compartida o en una guarda monoparental.
Quan parlem de guarda i custòdia dels fills hem de tenir clar que aquest concepte s'emmarca dins d'un altre de més ampli, el de la "responsabilitat parental", el qual es bifurca en dos aspectes: d'una banda, la potestat parental i de l'altra, la guarda i custòdia, pròpiament dita.
I diem que cal tenir clar que el concepte de guarda es troba dins del concepte de responsabilitat parental com un aspecte d'aquesta, atès que només així podrem comprendre que la guarda en sentit legal no és més que una funció que s'incardia en la convivència del pare amb els seus fills. És a dir, parlar de guarda i custòdia és, en definitiva, parlar d'espais de convivència o tinença dels fills menors d'edat. Això no obstant, l'atribució de la guarda i custòdia a tots dos progenitors de manera compartida, o a un sol de forma exclusiva o monoparental, no incidirà, erròniament al que se sol creure, en qui tindrà major poder de decisió sobre el fill.
Per això, tenint clar, com diem, que la distribució de la guarda i custòdia no influeix sobre el poder o l'autoritat de cadascun dels progenitors respecte als fills, aquesta qüestió no hauria de ser tan debatuda en el litigi matrimonial si realment es comprengués que, tal com ens diu la llei, la separació matrimonial o el divorci amb fills menors d'edat no altera el caràcter compartit de les responsabilitats parentals, ja que pel fet que es produeixi la ruptura de la convivència dels progenitors, aquests no deixen de ser pares i, per tant, igualment responsables entre ells respecte a la cura i l'educació dels seus fills.
Per tot això, cal tenir molt en compte que les decisions nuclears sobre els fills, com ara: el seu lloc de residència, els posteriors trasllats de domicili, la elecció del centre escolar, la seva orientació laica o religiosa, les atencions mèdiques com ara intervencions quirúrgiques, l'elecció del pediatre, o els tractaments curatius o preventius, llevat dels supòsits d'urgent necessitat, o qüestions menors no nuclears com l'elecció d'activitats extraescolars de caràcter formatiu, esportiu o lúdic que realitzin els menors, en la seva immensa majoria seran decisions que els pares hauran de prendre de mutu acord, amb independència del model de guarda i custòdia dissenyat o atribuït, ja que aquestes qüestions, les que integren les decisions nuclears, són contingut propi de la potestat parental i aquesta, llevat de supòsits excepcionals de privació o suspensió, és sempre compartida.
AMB QUINA FREQÜÈNCIA S'ATORGA LA CUSTÒDIA COMPARTIDA?
Des de la sentència 185/2012 del Tribunal Constitucional de data 17.10.2012, en què es va declarar inconstitucional el terme "favorable" referit a l'informe del Ministeri Fiscal per poder atorgar la custòdia compartida, fins a la sentència del Tribunal Suprem de 29 d'abril de 2013, en què es declara que la custòdia compartida ha de considerar-se com a normal i fins i tot desitjable, en entendre que això permet que sigui efectiu el dret que tenen els fills a relacionar-se amb tots dos progenitors, s'ha anat configurant el model de custòdia compartida com a preferent.
I en molts casos, tot i que no en tots, efectivament el model de custòdia compartida és el que millor actua com a agent generador d'una major comprensió de les veritables responsabilitats de cada progenitor, ateses les infraccions que en ocasions comet el progenitor que fins al moment ha ostentat la custòdia exclusiva, arrogant-se una autoritat especial que en realitat no té davant l'altre progenitor.
