El cas del iot Fortuna revela com els errors formals i la cessió il·legal de treballadors poden desembocar en indemnitzacions milionàries. Aquesta sentència no només implica una empresa privada, sinó també el propi Patrimoni Nacional.
Article escrit per
Josep Conesa Sagrera
Advocat laboralista
Josep Conesa és un advocat laboralista que atén en castellà i anglès, i té un màster en dret europeu i drets fonamentals. Al llarg dels anys, el nostre despatx ha tractat tota mena d’acomiadaments, així com accidents laborals i negociacions col·lectives, i estarem encantats d’oferir-te assessorament jurídic també a tu, en la teva llengua sempre que sigui possible.
La que fou tripulació del iot Fortuna pot estar d'enhorabona: entre 10 persones es repartiran 1.235.441 €.
Pot ser una suma més o menys considerable, tot depèn, però com a advocat laboralista i contribuent al fisc m'interessa molt més saber per què es declaren improcedents els acomiadaments, i per què el Patrimoni Nacional (organisme públic responsable dels béns de titularitat de l'Estat que provenen del llegat de la Corona espanyola) també és condemnat solidàriament al pagament d'aquesta indemnització, juntament amb la empresa que els tenia contractats (la naviera Unión Naval Valencia, S.A. (societat anònima)).
El primer que cal saber és per què el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears de Palma de Mallorca, en la seva sentència de 24-10-2013 núm. 470/2013, reconeix la improcedència.
Les seves raons són dues: que existia cessió il·legal de treballadors i que no es va posar a disposició la indemnització tal com ordena la llei, de manera que s'incompleix un requisit que comporta la improcedència de l'acomiadament objectiu.
Pel que fa al requisit de posar a disposició la indemnització, cal atenir-se al que exigeix clarament l'article 51.4 conjuntament amb el 53.1.b) de l'Estatut dels Treballadors per als acomiadaments col·lectius. Per a aquest tipus d'acomiadaments existeix en aquests moments un tràmit molt més clar i amb molt menys riscos i incerteses que abans de la reforma laboral. Si es donen les causes objectives (econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció, una o diverses), es proven i es compleixen les formalitats, la indemnització serà de 20 dies de salari per any de servei, amb un límit de 12 mensualitats, i no la de 45 o 33 dies de la improcedència.
En el cas que comentem, la empresa Unión Naval Valencia inicia el període de consultes, però quan finalitza aquest termini de negociació i la empresa pren la decisió de resoldre els contractes, no compleix el requisit que imposa la llei de posar a disposició dels treballadors la citada indemnització de 20 dies amb límit de 12 (uns 600.000 € aproximadament en aquest cas).
Llevat que Unión Naval Valencia no disposés de prou liquiditat en el moment en què va comunicar la resolució dels contractes (la llei permet ajornar la posada a disposició en aquests casos), costa força creure que una empresa important com Unión Naval Valencia, que a més forma part de la gran corporació marítima Grupo Boluda, oblidi aquest requisit de posar a disposició la indemnització de 20 dies (i més si aquesta circumstància no s'esmenta a la carta d'acomiadament). O estava molt mal assessorada, o ho estava molt bé si el que volia era la sentència que ha obtingut.
Així, per una qüestió formal, es declaren els acomiadaments improcedents i la xifra indemnitzatòria total ascendeix a 1.235.441 €.
La segona qüestió, més difícil d'entendre, és per què existeix cessió il·legal de treballadors i es considera que Unión Naval no és més que un "empresari formal". Això comporta que el Patrimoni Nacional hagi de fer-se càrrec d'aquesta xifra, solidàriament amb Unión Naval Valencia, perquè es considera que ha existit l'esmentada "cessió il·legal de treballadors".
Unión Naval Valencia va signar un contracte de manteniment del iot Fortuna amb el Patrimoni Nacional el 2011, i executa aquesta feina amb la seva plantilla.
El Tribunal Superior de Justícia de Balears considera en la seva sentència que existeix cessió il·legal de treballadors, i que l'"empresari real" és el Patrimoni Nacional. Això equival a dir que la naviera Unión Naval Valencia era tan sols "empresari formal", és a dir, una empresa "fantasma" sense cap tipus d'estructura, que únicament ocupa i treu profit cedint aquests treballadors al Patrimoni Nacional, empresari "real", qui realment organitza la feina de manteniment, qui decideix com es fan les reparacions del Fortuna, qui dóna les instruccions i les ordres en general i durant tot l'any, qui marca els horaris als treballadors, posa les eines per reparar la nau, etc.
Costa creure que, per les dues setmanes en què el Rei ordena on cala el Fortuna, s'arribi a la conclusió que el veritable empresari és el Patrimoni Nacional.
Costa creure que l'Advocat de l'Estat no pogués provar que Unión Naval Valencia té estructura, organització i mitjans de producció més que suficients perquè no se la consideri la veritable ocupadora, sent a més part d'una gran corporació marítima.
Costa creure que un judici d'aquesta envergadura hagi durat tan sols 4 minuts i 10 segons.
Costa creure, veient l'acta del judici i la sentència, que els advocats, inclòs el de l'Estat, hagin dut a terme gairebé un allanament a la demanda, sense que es pugui deduir que s'ha exercit una defensa de les "empreses" com la que es porta a terme diàriament als jutjats socials.
Costa creure que les "empreses" no estiguessin degudament assessorades.
Costa creure-ho.