.jpg)
Comentem ara un cas real de recàrrec de prestacions que s'assembla molt als casos de silicosi que estan apareixent, i que creiem que val la pena exposar per les seves característiques especials, perquè ens situa perfectament en la controvertida figura jurídica del recàrrec, aquesta "multa" que s'imposa a l'empresari a mode de sanció i indemnització en situacions d'accident de treball o malaltia professional, quan hi ha manca de mesures de seguretat.
El cas és el d'un client que acudeix perquè li han imposat una sanció de 3.000 € i un recàrrec de prestacions del 30%. Ens diu que ha abonat la sanció i no ha impugnat res.
Estudiem l'accident de treball i veiem que es tracta d'un treballador que va entrar a treballar en una fleca, concretament al forn, amb la funció d'ajudar en el pastat de la farina.
El treballador és forner des dels 14 anys, hi ha treballat des de sempre, i té al·lèrgia a la farina des dels 14 anys, malaltia més coneguda com l'"asma del forner".
L'empresari desconeix la patologia del treballador i, tot i que té contractada la vigilància de la salut, el servei mèdic no programa la revisió mèdica fins al dia 24/11/2010, és a dir, dos anys després de l'alta del treballador. Aquest mateix dia el treballador agafa la baixa mèdica i inicia les reclamacions davant l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) per obtenir la invalidesa total per a la professió habitual, al·legant malaltia professional.
Amb aquests antecedents, l'empresari acudeix uns dies després al nostre despatx manifestant que ha rebut la capitalització d'aquest 30% i no entén com el recàrrec de prestacions ascendeix a ni menys que 126.787,21 €.
Li intentem explicar la situació, informant-lo que el recàrrec consisteix bàsicament en el fet que si el treballador obté per exemple 1.000 euros per la pensió d'invalidesa, l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) aplica el recàrrec del 30%, de manera que es converteix en 1.300 euros mensuals. Aquests 300 euros els multiplica per 12 mesos i pel nombre d'anys que li quedin al treballador fins a percebre la jubilació. Aquest és el sistema per capitalitzar la pensió i requerir a l'empresari que aboni aquesta xifra perquè és conseqüència d'un accident de treball o malaltia professional per manca de mesures de seguretat.
L'empresari, amb molt bon ús de la raó, ens comenta que no entén com és que l'administració no li havia quantificat el recàrrec abans, i com és que ha de fer-se càrrec del cent per cent d'aquest recàrrec, quan ell només l'ha tingut contractat 2 anys, és a dir, un 7,03% de tota la seva vida laboral. En altres paraules, si porta treballant de forner per a diverses empreses des dels 14 anys, totes elles serien responsables d'una part d'aquesta capitalització. El nostre client no hauria de carregar ell sol amb tot el recàrrec.
El nostre despatx fa els càlculs proporcionals segons les diferents empreses en les quals ha treballat i resulta que, segons la proporció treballada a cadascuna, el recàrrec hauria d'ascendir a 8.915,41 € per al nostre client, i a 117.871,80 € per a la resta d'empreses en les quals també ha estat donat d'alta com a forner.
Tot i que sabem que la notificació del recàrrec de prestacions no ha estat impugnada, entenem que, en no estar quantificada amb anterioritat, es tracta d'un agreujant massa important com per no intentar plantejar la validesa d'aquesta figura jurídica. Així doncs, iniciem un nou expedient administratiu sol·licitant la nul·litat del recàrrec imposat.
El procediment administratiu va acabar amb una demanda davant el jutjat social, codemandant les altres empresàries, però el Jutjat va considerar finalment que, en no haver estat impugnada la notificació del recàrrec, era competència de la jurisdicció contenciosa administrativa.
Desconeixem què hauria passat per la via contenciosa administrativa, ja que l'empresari va optar per encarregar-nos la via concursal, procediment que finalment es va declarar com a fortuït, és a dir, sense responsabilitat per a l'administrador.
Una de les causes al·legades en el concurs va ser que en el sector del pa s'ha perdut gairebé tot el marge i només empreses molt industrialitzades o molt petites poden sobreviure. Però a més es va indicar com a causa principal que el recàrrec havia estovat de mort l'empresa, i amb ella 27 llocs de treball.
Com a advocats, estudiem a consciència la legalitat dels assumptes que defensem, però també valorem si són justos o no. En el tema del recàrrec creiem que es produeixen situacions injustes com la que hem descrit. Tot i que avui per avui pugui semblar una quimera, creiem que poden al·legar-se els arguments jurídics següents per defensar la nul·litat quan ens imposin aquesta sanció-indemnització:
El recàrrec és una figura arcaica perquè va ser instaurada per Alfons XII en temps en els quals el treballador res podia reclamar a l'empresari. Aquest en sortia il·lès tot i que existís manca de mesures de seguretat, i el treballador no podia reclamar ni per via penal, ni la responsabilitat civil. L'únic que obtenia era la possible pensió d'invalidesa i cap compensació més.
Davant aquesta situació injusta en aquell moment, Alfons XII va signar la Llei 30/01/1900 per la qual establia que el treballador podia reclamar el recàrrec de prestacions davant un accident de treball amb manca de mesures de seguretat, havent d'abonar l'empresari un recàrrec del 30 al 50% sobre les prestacions que es meritesin. Aquesta Llei prohibia així al treballador reclamar res més a l'empresari.
És el 1966 amb la Llei Articulada de la Seguretat Social quan per primera vegada es permet al treballador (a més del recàrrec) reclamar a l'empresari la reparació del dany per la via de la reclamació dels danys i perjudicis. És a partir d'aleshores quan comença a coexistir la reclamació d'indemnització i la sanció administrativa, amb el recàrrec de prestacions.
Atenent doncs a l'evolució històrica del recàrrec, entenem que el recàrrec ha perdut la seva raó de ser. Avui el treballador pot reclamar per via penal; pot reclamar els danys i perjudicis; i pot reclamar que s'imposi una sanció administrativa a l'empresari. Sembla injustificat que a més de la indemnització i la sanció administrativa s'imposi un recàrrec de prestacions la naturalesa del qual és "mixta" segons la jurisprudència actual, és a dir, és sanció i indemnització al mateix temps.
Però malgrat els seus antecedents històrics, com a advocats hem de centrar-nos molt més en els arguments legals per fonamentar una possible defensa. Per això, davant un recàrrec pot al·legar-se el següent:
- Els principis penals s'apliquen en l'àmbit administratiu sancionador:
És doctrina consolidada en la jurisprudència espanyola que els principis penals han d'aplicar-se en l'àmbit administratiu sancionador, i amb ells els principis constitucionals consagrats en els articles 9.3, 24.1 i 25.1 de la Constitució Espanyola.
L'article 9.3 consagra el principi de legalitat, el 24.1 el principi de tutela judicial efectiva, i el 25.1 el principi de tipicitat.
Així ho afirma la jurisprudència en la sentència del Tribunal Constitucional 100/2003, de 2 de juny, o en la seva sentència 54/2003, de 24 de març de 2003 (RTC 2003/54) quan argumenta que:
" la reiterada doctrina d'aquest Tribunal, des de la sentència del Tribunal Constitucional 18/1981, de 8 de juny (FJ 2), que ha declarat, no sols l'aplicabilitat a les sancions administratives dels principis substantius derivats de l'art. 25.1 CE, considerant que els principis inspiradors de l'ordre penal són d'aplicació amb certs matisos al dret administratiu sancionador, atès que ambdós són manifestacions de l'ordenament punitiu de l'Estat, sinó que també ha projectat sobre les actuacions dirigides a exercir les potestats sancionadores de l'Administració les garanties procedimentals inherents a l'art. 24.2 CE, no mitjançant la seva aplicació literal, sinó en la mesura necessària per preservar els valors essencials que es troben en la base del precepte. Això, com s'ha afirmat en la STC 120/1996, de 8 de juliol (FJ 5), "constitueix una inveterada doctrina jurisprudencial d'aquest Tribunal i, ja, postulat bàsic de l'activitat sancionadora de l'Administració en l'Estat social i democràtic de Dret".
Per tant, si el recàrrec és sanció-indemnització, i per tant és sanció i s'instrueix com una sanció, ha de complir els principis esmentats.
- Vulneració del principi "non bis in idem":
Atenent als principis esmentats, la sanció administrativa de la LISOS (Llei d'Infraccions i Sancions en l'Ordre Social) i el recàrrec de prestacions es basen en uns mateixos fets (consignats idènticament en una mateixa acta d'inspecció); tenen el mateix objecte (penalitzar l'empresa infractora); i imposen la pena a una mateixa part (l'empresa infractora en matèria de prevenció de riscos laborals).
Concorre la triple identitat entre els termes comparats: subjectiva, objectiva i causal: subjectiva perquè el subjecte afectat és el mateix, sigui quina sigui la naturalesa o autoritat judicial o administrativa que l'enjudicia. Objectiva perquè implica que els fets que se sancionen són idèntics davant la jurisdicció social i administrativa, de manera que una mateixa conducta se sanciona dues vegades. Causal perquè s'enjudicien doblement uns mateixos resultats nocius derivats d'aquesta mateixa conducta.
Si a l'empresari infractor se li ha imposat una sanció per això, pot excepcionar el principi de cosa jutjada com a conseqüència del principi "non bis in idem", el qual ha d'estimar-se implícitament inclòs en l'article 25 de la Constitució com íntimament lligat als principis de legalitat i de tipicitat de les infraccions (tal com estableix la sentència del Tribunal Constitucional 3154/90 de 14 d'octubre).
Aquests principis es configuren com a drets fonamentals.
Com a juristes, entenem que el "non bis in idem" no s'ha plantejat constitucionalment respecte a la coexistència entre sanció administrativa i el recàrrec de prestacions.
La sentència del Tribunal Constitucional 158/1985, de 26 de novembre, ben llegida, aborda la perspectiva del "non bis in idem" des del punt de vista del repartiment de competències entre l'ordre contenciós administratiu i el social, explicant que aquest repartiment obeeix en gran mesura a raons històriques. Però entenem que no aborda directament si la naturalesa i configuració del recàrrec de prestacions és constitucional o no.
Si bé és cert que la sentència del Tribunal Suprem de 2 d'octubre de 2000 va fallar en el sentit que no es pot descomptar del muntant de la indemnització per danys i perjudicis la quantia capitalitzada del recàrrec de prestacions; igual de cert és que aquesta sentència conté 7 vots particulars defensant que si no hi ha descompte en el muntant de la indemnització per danys i perjudicis, el recàrrec de prestacions vulnera el principi "non bis in idem".
Malgrat aquestes dues sentències, entenem que seria necessari un nou recurs davant el Tribunal Constitucional, perquè en matèria de sancions no haurien d'existir híbrids o figures que són i no són sanció i indemnització al mateix temps.
Al nostre entendre, des que apareix la possibilitat que el treballador pugui reclamar la indemnització per danys i perjudicis, no és constitucional que coexisteixi la sanció administrativa amb el recàrrec de prestacions. No sembla constitucional que l'administració persegueixi els incompliments en matèria de Prevenció de Riscos Laborals a través de la sanció administrativa en la LISOS, i al mateix temps a través de la sanció del recàrrec de prestacions.
Si la intenció del legislador és agreujar la negligència en matèria de Prevenció de Riscos Laborals no cal més que modular les sancions perquè siguin adequades a la gravetat de l'accident, però entenem que queda al marge de la constitucionalitat aquesta figura del segle passat que continua perpetuant un "percentatge sanció-indemnització sobre prestacions futures".
- Vulneració del principi de legalitat:
Entenem que el recàrrec de prestacions incompleix el principi de legalitat pel fet que el sancionat no sap a quina condemna s'enfrontarà. En el present cas se li va quantificar el recàrrec de prestacions molt després que la notificació fos ferma, condemnant-lo al 100% del 30% imposat. És a dir, es va condemnar el nostre client per tota la vida laboral del treballador i no pels anys que el va tenir contractat. No va tenir oportunitat de conèixer la quantia del recàrrec fins molt després d'haver-se imposat el 30%.
Serveixi doncs el present supòsit que comentem per assenyalar molt millor el fet que condemnar a un % de les prestacions econòmiques que tinguin la seva causa en un accident de treball o malaltia professional no pot ser legal si es desconeix la quantia de la pena que finalment s'imposa. Això vulnera el principi de legalitat. El sancionat no pot valorar si ha de recórrer o no en desconèixer la repercussió i l'abast del recàrrec, ja que la pena es quantifica a posteriori.
La quantificació del recàrrec de prestacions es realitza, a més, amb criteris actuarials, que per definició avalua matemàticament probabilitats i el quantifica en funció d'esdeveniments incerts.
- Vulneració del principi de proporcionalitat:
La configuració "especial" del recàrrec provoca a més que una infracció molt greu en matèria de Prevenció de Riscos Laborals pugui provocar una sanció-recàrrec de quantia molt baixa. O a la inversa.
És a dir, pot ser que una infracció molt greu en matèria de Prevenció de Riscos Laborals (PRL) provoqui una quantia de recàrrec molt baixa perquè l'única conseqüència hagués estat només un breu període de baixa. Pot igualment ser que una infracció molt lleu en matèria de PRL provoqui una quantia de recàrrec molt alta, com creiem que succeeix en el present cas: la manca d'una revisió mèdica ordinària provoca una sanció de 3.000 euros i un recàrrec de prestacions de 126.787,21 euros.
En el present cas, per exemple, sembla desproporcionada la quantia del recàrrec-sanció davant l'incompliment temporal de la vigilància de la salut. Que sapiguem, només els equips de futbol realitzen aquesta pràctica abans de contractar un jugador.
Per les mateixes raons, la configuració "especial" del recàrrec provoca que hi hagi treballadors que amb molt poques seqüeles vegin capitalitzat un recàrrec amb una quantia enorme. Per contra, hi ha treballadors que per raó de la seva edat, o per raó del seu salari, el càlcul capitalitzat del recàrrec pot ser de quantia molt baixa malgrat haver patit uns danys terribles.
En aquest sentit entenem que el recàrrec de prestacions és discrecional, i una sanció no pot ser discrecional. A més entenem que és discriminatori que un treballador obtingui una quantia superior o inferior en funció del seu salari o en funció de la seva edat.
Aquesta desconnexió entre la infracció en mesures de seguretat, la conseqüència que provoca i la quantia del recàrrec que s'imposa, entenem que vulnera el principi de proporcionalitat (recollit igualment en l'article 49.3 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, incorporat a l'ordenament jurídic pel Tractat de Lisboa, que proclama que "la intensitat de les penes no ha de ser desproporcionada en relació amb la infracció").
- Vulneració del principi de taxativitat:
La necessitat de tipus clars recollits en la llei s'estén al dret administratiu sancionador (sentència del Tribunal Constitucional 100/2003, de 2 de juny), i també ha d'afectar el recàrrec perquè la jurisprudència ha assenyalat que el recàrrec és sanció-indemnització. El principi de taxativitat impedeix la llei penal en blanc, és a dir, impedeix aquelles sancions que es remeten a un reglament administratiu per completar el seu supòsit de fet, i en aquest sentit el recàrrec de prestacions necessita acudir a l'Ordre TAS per quantificar la sanció.
Malgrat el que s'ha comentat aquí, entenem que no es tracta de treure prerrogatives als treballadors, sinó d'adequar les indemnitzacions i les sancions a la realitat. El que sembla inversemblant és que a tota Europa només existeixi aquesta figura a Espanya i Portugal. Per això creiem necessària una revisió constitucional de l'article 123 de la Llei General de la Seguretat Social pel qual s'imposa el recàrrec de prestacions, i seria necessària també una adequació legislativa de la normativa que regula les indemnitzacions i les sancions quan es produeix un accident de treball per manca de mesures de seguretat.
Per les raons argumentades estem convençuts que el temps, o millor dit la jurisprudència, ens donarà la raó algun dia. Mentrestant haurem d'esperar.
El cas és el d'un client que acudeix perquè li han imposat una sanció de 3.000 € i un recàrrec de prestacions del 30%. Ens diu que ha abonat la sanció i no ha impugnat res.
Estudiem l'accident de treball i veiem que es tracta d'un treballador que va entrar a treballar en una fleca, concretament al forn, amb la funció d'ajudar en el pastat de la farina.
El treballador és forner des dels 14 anys, hi ha treballat des de sempre, i té al·lèrgia a la farina des dels 14 anys, malaltia més coneguda com l'"asma del forner".
L'empresari desconeix la patologia del treballador i, tot i que té contractada la vigilància de la salut, el servei mèdic no programa la revisió mèdica fins al dia 24/11/2010, és a dir, dos anys després de l'alta del treballador. Aquest mateix dia el treballador agafa la baixa mèdica i inicia les reclamacions davant l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) per obtenir la invalidesa total per a la professió habitual, al·legant malaltia professional.
Amb aquests antecedents, l'empresari acudeix uns dies després al nostre despatx manifestant que ha rebut la capitalització d'aquest 30% i no entén com el recàrrec de prestacions ascendeix a ni menys que 126.787,21 €.
Li intentem explicar la situació, informant-lo que el recàrrec consisteix bàsicament en el fet que si el treballador obté per exemple 1.000 euros per la pensió d'invalidesa, l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) aplica el recàrrec del 30%, de manera que es converteix en 1.300 euros mensuals. Aquests 300 euros els multiplica per 12 mesos i pel nombre d'anys que li quedin al treballador fins a percebre la jubilació. Aquest és el sistema per capitalitzar la pensió i requerir a l'empresari que aboni aquesta xifra perquè és conseqüència d'un accident de treball o malaltia professional per manca de mesures de seguretat.
L'empresari, amb molt bon ús de la raó, ens comenta que no entén com és que l'administració no li havia quantificat el recàrrec abans, i com és que ha de fer-se càrrec del cent per cent d'aquest recàrrec, quan ell només l'ha tingut contractat 2 anys, és a dir, un 7,03% de tota la seva vida laboral. En altres paraules, si porta treballant de forner per a diverses empreses des dels 14 anys, totes elles serien responsables d'una part d'aquesta capitalització. El nostre client no hauria de carregar ell sol amb tot el recàrrec.
El nostre despatx fa els càlculs proporcionals segons les diferents empreses en les quals ha treballat i resulta que, segons la proporció treballada a cadascuna, el recàrrec hauria d'ascendir a 8.915,41 € per al nostre client, i a 117.871,80 € per a la resta d'empreses en les quals també ha estat donat d'alta com a forner.
Tot i que sabem que la notificació del recàrrec de prestacions no ha estat impugnada, entenem que, en no estar quantificada amb anterioritat, es tracta d'un agreujant massa important com per no intentar plantejar la validesa d'aquesta figura jurídica. Així doncs, iniciem un nou expedient administratiu sol·licitant la nul·litat del recàrrec imposat.
El procediment administratiu va acabar amb una demanda davant el jutjat social, codemandant les altres empresàries, però el Jutjat va considerar finalment que, en no haver estat impugnada la notificació del recàrrec, era competència de la jurisdicció contenciosa administrativa.
Desconeixem què hauria passat per la via contenciosa administrativa, ja que l'empresari va optar per encarregar-nos la via concursal, procediment que finalment es va declarar com a fortuït, és a dir, sense responsabilitat per a l'administrador.
Una de les causes al·legades en el concurs va ser que en el sector del pa s'ha perdut gairebé tot el marge i només empreses molt industrialitzades o molt petites poden sobreviure. Però a més es va indicar com a causa principal que el recàrrec havia estovat de mort l'empresa, i amb ella 27 llocs de treball.
Com a advocats, estudiem a consciència la legalitat dels assumptes que defensem, però també valorem si són justos o no. En el tema del recàrrec creiem que es produeixen situacions injustes com la que hem descrit. Tot i que avui per avui pugui semblar una quimera, creiem que poden al·legar-se els arguments jurídics següents per defensar la nul·litat quan ens imposin aquesta sanció-indemnització:
El recàrrec és una figura arcaica perquè va ser instaurada per Alfons XII en temps en els quals el treballador res podia reclamar a l'empresari. Aquest en sortia il·lès tot i que existís manca de mesures de seguretat, i el treballador no podia reclamar ni per via penal, ni la responsabilitat civil. L'únic que obtenia era la possible pensió d'invalidesa i cap compensació més.
Davant aquesta situació injusta en aquell moment, Alfons XII va signar la Llei 30/01/1900 per la qual establia que el treballador podia reclamar el recàrrec de prestacions davant un accident de treball amb manca de mesures de seguretat, havent d'abonar l'empresari un recàrrec del 30 al 50% sobre les prestacions que es meritesin. Aquesta Llei prohibia així al treballador reclamar res més a l'empresari.
És el 1966 amb la Llei Articulada de la Seguretat Social quan per primera vegada es permet al treballador (a més del recàrrec) reclamar a l'empresari la reparació del dany per la via de la reclamació dels danys i perjudicis. És a partir d'aleshores quan comença a coexistir la reclamació d'indemnització i la sanció administrativa, amb el recàrrec de prestacions.
Atenent doncs a l'evolució històrica del recàrrec, entenem que el recàrrec ha perdut la seva raó de ser. Avui el treballador pot reclamar per via penal; pot reclamar els danys i perjudicis; i pot reclamar que s'imposi una sanció administrativa a l'empresari. Sembla injustificat que a més de la indemnització i la sanció administrativa s'imposi un recàrrec de prestacions la naturalesa del qual és "mixta" segons la jurisprudència actual, és a dir, és sanció i indemnització al mateix temps.
Però malgrat els seus antecedents històrics, com a advocats hem de centrar-nos molt més en els arguments legals per fonamentar una possible defensa. Per això, davant un recàrrec pot al·legar-se el següent:
- Els principis penals s'apliquen en l'àmbit administratiu sancionador:
És doctrina consolidada en la jurisprudència espanyola que els principis penals han d'aplicar-se en l'àmbit administratiu sancionador, i amb ells els principis constitucionals consagrats en els articles 9.3, 24.1 i 25.1 de la Constitució Espanyola.
L'article 9.3 consagra el principi de legalitat, el 24.1 el principi de tutela judicial efectiva, i el 25.1 el principi de tipicitat.
Així ho afirma la jurisprudència en la sentència del Tribunal Constitucional 100/2003, de 2 de juny, o en la seva sentència 54/2003, de 24 de març de 2003 (RTC 2003/54) quan argumenta que:
" la reiterada doctrina d'aquest Tribunal, des de la sentència del Tribunal Constitucional 18/1981, de 8 de juny (FJ 2), que ha declarat, no sols l'aplicabilitat a les sancions administratives dels principis substantius derivats de l'art. 25.1 CE, considerant que els principis inspiradors de l'ordre penal són d'aplicació amb certs matisos al dret administratiu sancionador, atès que ambdós són manifestacions de l'ordenament punitiu de l'Estat, sinó que també ha projectat sobre les actuacions dirigides a exercir les potestats sancionadores de l'Administració les garanties procedimentals inherents a l'art. 24.2 CE, no mitjançant la seva aplicació literal, sinó en la mesura necessària per preservar els valors essencials que es troben en la base del precepte. Això, com s'ha afirmat en la STC 120/1996, de 8 de juliol (FJ 5), "constitueix una inveterada doctrina jurisprudencial d'aquest Tribunal i, ja, postulat bàsic de l'activitat sancionadora de l'Administració en l'Estat social i democràtic de Dret".
Per tant, si el recàrrec és sanció-indemnització, i per tant és sanció i s'instrueix com una sanció, ha de complir els principis esmentats.
- Vulneració del principi "non bis in idem":
Atenent als principis esmentats, la sanció administrativa de la LISOS (Llei d'Infraccions i Sancions en l'Ordre Social) i el recàrrec de prestacions es basen en uns mateixos fets (consignats idènticament en una mateixa acta d'inspecció); tenen el mateix objecte (penalitzar l'empresa infractora); i imposen la pena a una mateixa part (l'empresa infractora en matèria de prevenció de riscos laborals).
Concorre la triple identitat entre els termes comparats: subjectiva, objectiva i causal: subjectiva perquè el subjecte afectat és el mateix, sigui quina sigui la naturalesa o autoritat judicial o administrativa que l'enjudicia. Objectiva perquè implica que els fets que se sancionen són idèntics davant la jurisdicció social i administrativa, de manera que una mateixa conducta se sanciona dues vegades. Causal perquè s'enjudicien doblement uns mateixos resultats nocius derivats d'aquesta mateixa conducta.
Si a l'empresari infractor se li ha imposat una sanció per això, pot excepcionar el principi de cosa jutjada com a conseqüència del principi "non bis in idem", el qual ha d'estimar-se implícitament inclòs en l'article 25 de la Constitució com íntimament lligat als principis de legalitat i de tipicitat de les infraccions (tal com estableix la sentència del Tribunal Constitucional 3154/90 de 14 d'octubre).
Aquests principis es configuren com a drets fonamentals.
Com a juristes, entenem que el "non bis in idem" no s'ha plantejat constitucionalment respecte a la coexistència entre sanció administrativa i el recàrrec de prestacions.
La sentència del Tribunal Constitucional 158/1985, de 26 de novembre, ben llegida, aborda la perspectiva del "non bis in idem" des del punt de vista del repartiment de competències entre l'ordre contenciós administratiu i el social, explicant que aquest repartiment obeeix en gran mesura a raons històriques. Però entenem que no aborda directament si la naturalesa i configuració del recàrrec de prestacions és constitucional o no.
Si bé és cert que la sentència del Tribunal Suprem de 2 d'octubre de 2000 va fallar en el sentit que no es pot descomptar del muntant de la indemnització per danys i perjudicis la quantia capitalitzada del recàrrec de prestacions; igual de cert és que aquesta sentència conté 7 vots particulars defensant que si no hi ha descompte en el muntant de la indemnització per danys i perjudicis, el recàrrec de prestacions vulnera el principi "non bis in idem".
Malgrat aquestes dues sentències, entenem que seria necessari un nou recurs davant el Tribunal Constitucional, perquè en matèria de sancions no haurien d'existir híbrids o figures que són i no són sanció i indemnització al mateix temps.
Al nostre entendre, des que apareix la possibilitat que el treballador pugui reclamar la indemnització per danys i perjudicis, no és constitucional que coexisteixi la sanció administrativa amb el recàrrec de prestacions. No sembla constitucional que l'administració persegueixi els incompliments en matèria de Prevenció de Riscos Laborals a través de la sanció administrativa en la LISOS, i al mateix temps a través de la sanció del recàrrec de prestacions.
Si la intenció del legislador és agreujar la negligència en matèria de Prevenció de Riscos Laborals no cal més que modular les sancions perquè siguin adequades a la gravetat de l'accident, però entenem que queda al marge de la constitucionalitat aquesta figura del segle passat que continua perpetuant un "percentatge sanció-indemnització sobre prestacions futures".
- Vulneració del principi de legalitat:
Entenem que el recàrrec de prestacions incompleix el principi de legalitat pel fet que el sancionat no sap a quina condemna s'enfrontarà. En el present cas se li va quantificar el recàrrec de prestacions molt després que la notificació fos ferma, condemnant-lo al 100% del 30% imposat. És a dir, es va condemnar el nostre client per tota la vida laboral del treballador i no pels anys que el va tenir contractat. No va tenir oportunitat de conèixer la quantia del recàrrec fins molt després d'haver-se imposat el 30%.
Serveixi doncs el present supòsit que comentem per assenyalar molt millor el fet que condemnar a un % de les prestacions econòmiques que tinguin la seva causa en un accident de treball o malaltia professional no pot ser legal si es desconeix la quantia de la pena que finalment s'imposa. Això vulnera el principi de legalitat. El sancionat no pot valorar si ha de recórrer o no en desconèixer la repercussió i l'abast del recàrrec, ja que la pena es quantifica a posteriori.
La quantificació del recàrrec de prestacions es realitza, a més, amb criteris actuarials, que per definició avalua matemàticament probabilitats i el quantifica en funció d'esdeveniments incerts.
- Vulneració del principi de proporcionalitat:
La configuració "especial" del recàrrec provoca a més que una infracció molt greu en matèria de Prevenció de Riscos Laborals pugui provocar una sanció-recàrrec de quantia molt baixa. O a la inversa.
És a dir, pot ser que una infracció molt greu en matèria de Prevenció de Riscos Laborals (PRL) provoqui una quantia de recàrrec molt baixa perquè l'única conseqüència hagués estat només un breu període de baixa. Pot igualment ser que una infracció molt lleu en matèria de PRL provoqui una quantia de recàrrec molt alta, com creiem que succeeix en el present cas: la manca d'una revisió mèdica ordinària provoca una sanció de 3.000 euros i un recàrrec de prestacions de 126.787,21 euros.
En el present cas, per exemple, sembla desproporcionada la quantia del recàrrec-sanció davant l'incompliment temporal de la vigilància de la salut. Que sapiguem, només els equips de futbol realitzen aquesta pràctica abans de contractar un jugador.
Per les mateixes raons, la configuració "especial" del recàrrec provoca que hi hagi treballadors que amb molt poques seqüeles vegin capitalitzat un recàrrec amb una quantia enorme. Per contra, hi ha treballadors que per raó de la seva edat, o per raó del seu salari, el càlcul capitalitzat del recàrrec pot ser de quantia molt baixa malgrat haver patit uns danys terribles.
En aquest sentit entenem que el recàrrec de prestacions és discrecional, i una sanció no pot ser discrecional. A més entenem que és discriminatori que un treballador obtingui una quantia superior o inferior en funció del seu salari o en funció de la seva edat.
Aquesta desconnexió entre la infracció en mesures de seguretat, la conseqüència que provoca i la quantia del recàrrec que s'imposa, entenem que vulnera el principi de proporcionalitat (recollit igualment en l'article 49.3 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, incorporat a l'ordenament jurídic pel Tractat de Lisboa, que proclama que "la intensitat de les penes no ha de ser desproporcionada en relació amb la infracció").
- Vulneració del principi de taxativitat:
La necessitat de tipus clars recollits en la llei s'estén al dret administratiu sancionador (sentència del Tribunal Constitucional 100/2003, de 2 de juny), i també ha d'afectar el recàrrec perquè la jurisprudència ha assenyalat que el recàrrec és sanció-indemnització. El principi de taxativitat impedeix la llei penal en blanc, és a dir, impedeix aquelles sancions que es remeten a un reglament administratiu per completar el seu supòsit de fet, i en aquest sentit el recàrrec de prestacions necessita acudir a l'Ordre TAS per quantificar la sanció.
Malgrat el que s'ha comentat aquí, entenem que no es tracta de treure prerrogatives als treballadors, sinó d'adequar les indemnitzacions i les sancions a la realitat. El que sembla inversemblant és que a tota Europa només existeixi aquesta figura a Espanya i Portugal. Per això creiem necessària una revisió constitucional de l'article 123 de la Llei General de la Seguretat Social pel qual s'imposa el recàrrec de prestacions, i seria necessària també una adequació legislativa de la normativa que regula les indemnitzacions i les sancions quan es produeix un accident de treball per manca de mesures de seguretat.
Per les raons argumentades estem convençuts que el temps, o millor dit la jurisprudència, ens donarà la raó algun dia. Mentrestant haurem d'esperar.
Si esteu interessats a conèixer més sobre les conseqüències d'un accident de treball i com actuar davant d'aquest esdeveniment, us proporcionem el següent enllaç: https://info.conesalegal.com/es/abogado-accidente-laboral
Si esteu interessats a conèixer la quantia del recàrrec de prestacions, utilitzeu el nostre servei de càlcul del recàrrec de prestacions. Malgrat la dificultat del seu càlcul, hem desenvolupat una fórmula per realitzar el càlcul actuarial necessari per conèixer la seva quantia aproximada. Sol·liciteu-lo a través del següent enllaç:
