.jpg)
REQUISITS D'ACCÉS AL recurs D'EMPARA PER A DRETS FONAMENTALS
Esgotar la via de recurs abans que la sentència sigui ferma:
Entenem que l' INCIDENT DE NUL·LITAT no és pròpiament un recurs, però la sentència del Tribunal Constitucional 135/2017, de 27 de novembre, F.J. 4, estableix que conforme a l'esmentat art. 44.1 a) LOTC, les violacions de drets fonamentals per actes o omissions d'òrgans judicials podran donar lloc al recurs d'empara constitucional si, entre d'altres requisits, es compleix el d'haver esgotat tots els mitjans d'impugnació previstos per les normes processals. Aquesta exigència respon, com ha posat de manifest aquest Tribunal des de les seves primeres resolucions, al caràcter subsidiari amb què aquell recurs està configurat a la Constitució, com a via especial i extraordinària, posterior a la defensa dels drets i les llibertats davant dels tribunals ordinaris, als quals l'art. 53.2 CE encomana la tutela general (STC 185/1990, de 15 de novembre, entre d'altres). És constant la doctrina que inclou entre els remeis processals que els demandants d'empara han d'intentar l'incident de nul·litat d'actuacions regulat avui a l'art. 241.1 LOPJ, quan, naturalment, resulta adequat per tutelar la llibertat o el dret que es considera vulnerat (STC 105/2001, de 23 d'abril, FJ 3, entre d'altres). És clar que en el present supòsit es donaven les condicions establertes a l'art. 241.1 LOPJ per, des del pressupòsit del qual parteixen els demandants (que al·leguen que la inadmissió del seu recurs de cassació va determinar la vulneració del seu dret a la tutela judicial efectiva), promoure l'incident de nul·litat d'actuacions. En efecte, va ser l'Interlocutòria d'inadmissió la resolució causant de la vulneració que es denuncia, o, en termes de l'art. 44.1 LOTC, l'al·legada violació del dret a la tutela judicial efectiva tindria el seu origen immediat i directe en aquesta Interlocutòria, i no en cap altra resolució anterior. Els propis demandants assumeixen aquest plantejament quan l'única resolució que impugnen en aquesta seu és aquella Interlocutòria. Atès que la suposada vulneració del dret a la tutela judicial efectiva dels demandants es va materialitzar amb la inadmissió de la cassació acordada en aquella Interlocutòria, és patent que no va poder ser denunciada abans de la seva notificació. La Interlocutòria, en definitiva, no era susceptible de cap recurs, en virtut de l'art. 93.6 LJCA. L'incident de nul·litat d'actuacions era, doncs, un remei processal, excepcional, sens dubte, però també és extraordinari, a més de subsidiari, el recurs d'empara (ATC 72/2003, de 27 de febrer, FJ 1), que hauria permès al Tribunal Suprem reparar la vulneració del dret a la tutela judicial efectiva que s'ha denunciat davant nostre. El fet que, plantejada d'ofici pel Tribunal Suprem la possible inadmissibilitat del recurs de cassació i, com preveu l'art. 93.3 LJCA, posada de manifest "abans de resoldre" l'existència d'una "possible" causa d'inadmissió, els demandants al·leguessin en contra de la seva concurrència en termes constitucionals no significa que, amb això, haguessin impugnat una decisió judicial d'inadmissió que, òbviament, no s'havia adoptat. En el tràmit de l'art. 93.3 LJCA la part recurrent en cassació ha de tractar de portar el Tribunal a la convicció que el seu recurs és admissible i de posar diligentment en evidència els errors que eventualment apreciï en el plantejament de l'òrgan judicial (altrament, la passivitat de la part privaria de rellevància constitucional tals errors, com va succeir en el cas resolt a la STC 287/2006, de 9 d'octubre). Però la formulació d'aquestes al·legacions no suposa la denúncia d'una vulneració d'un dret fonamental encara no materialitzada, ni excusa d'esgotar tots els mitjans d'impugnació previstos per les normes processals davant la resolució que suposadament l'origina, entre els quals es troba l'incident de nul·litat d'actuacions de l'art. 241.1 LOPJ, establert com a instrument certament excepcional perquè els tribunals exerceixin amb plenitud la seva funció ordinària de primers garants dels drets fonamentals, segons recorda el preàmbul de la Llei Orgànica 6/2007, de 24 de maig.
L'incident és un procés especial i autònom d'impugnació segons la STC 156/1987, de 20 d'octubre, però malgrat la nostra opinió, el cert és que el Tribunal Constitucional l'exigeix com a requisit previ al recurs d'empara. Entenem que l'incident s'assembla al recurs de revisió (art. 509 i ss. de la Llei d'Enjudiciament Civil) i que les sentències STC 18/2009, de 26 de gener, STC 153/2012, de 16 de juliol, i STC 185/1990, de 15 de novembre, interpretaven fins a la data que prevalien el dret a la tutela judicial efectiva donant accés al ciutadà a aquesta fase jurisdiccional. Malauradament, aquesta no és la doctrina actual del Tribunal Constitucional, que ara imposa més dificultats i obstacles per accedir al recurs d'empara.
¿Cal sempre l'incident de nul·litat?
Aquesta doctrina ha estat matisada amb la Tribunal Constitucional, Ple, sentència 112/2019, de 3 d'oct. de 2019, Rec. 2598/2017, en la qual el TC estipula que l'esgotament de la via judicial en els casos en què el recurs interposat contra la resolució que es considera lesiva de drets fonamentals ha estat inadmès per raons processals no imputables a la manca de diligència de la part.
a) d'acord amb la jurisprudència del Tribunal, en aquests supòsits per esgotar la via judicial cal interposar un incident de nul·litat d'actuacions davant l'òrgan judicial que va dictar la resolució que es considera lesiva de drets fonamentals. Així ho ha exigit el Tribunal, entre d'altres casos, quan la vulneració de drets fonamentals s'imputa a la sentència que resol el recurs de suplicació i el recurs interposat amb la finalitat d'obtenir la tutela judicial del dret fonamental que es considera lesionat, el recurs de cassació en unificació de doctrina, ha estat inadmès. En aquests supòsits, d'acord amb la jurisprudència constitucional, per poder acudir en empara cal prèviament interposar un incident de nul·litat d'actuacions davant l'òrgan judicial que va resoldre el recurs de suplicació [SSTC 39/2003, de 27 de febrer, 140/2006, de 8 de maig, FJ 2 b); 265/2006, d'11 de setembre, FJ 6; 169/2013, de 7 d'octubre, FJ 3, i 95/2018, de 17 de setembre, FJ 2, i als AATC 176/2003, de 2 de juny, FJ 5; 211/2005, de 12 de maig, FJ 2, i 135/2017, de 10 d'octubre, FJ 2]. Tal com es va afirmar a la STC 39/2003, de 27 de febrer, FJ 3, en aquests casos l'exigència d'esgotar la via judicial, "lluny de constituir una formalitat buida, suposa un element essencial per respectar la subsidiarietat del recurs d'empara i, en darrera instància, per garantir l'articulació correcta entre aquest Tribunal i els òrgans integrants del Poder Judicial", ja que són els òrgans judicials als quals "correspon en primer lloc la reparació de les possibles lesions de drets invocades pels ciutadans". Per aquesta raó, la sentència esmentada sosté que "quan existeix un recurs susceptible de ser utilitzat i adequat per la seva naturalesa i caràcter per tutelar la llibertat o el dret que es considera vulnerat, aquest recurs s'ha d'interposar abans d'acudir a aquest Tribunal".
Aquesta jurisprudència és aplicable sempre que el recurs interposat, sense ser manifestament improcedent (si fos manifestament improcedent determinaria l'extemporaneïtat del recurs per haver allargat indegudament la via judicial), hagi estat inadmès per considerar que, malgrat que el recurs s'havia interposat complint els requisits de temps i forma exigits per la legislació processal (si la inadmissió és imputable a l'actuació processal defectuosa del recurrent, la via judicial s'entén indegudament exhaurida), no concorrien els pressupòsits necessaris per efectuar un enjudiciament de fons sobre la qüestió plantejada.
Com interposar un recurs d'empara:
Vegeu aquí la guia del Tribunal Constitucional
